I si els capitells del claustre del Monestir estiguessin interrelacionats entre ells?

Fotos: Jordi Pascual

Abans de la creació només existia Déu. Solemne, assegut com un rei, Bíblia a la mà i flanquejat de dos lleons simbolitzant el poder. Aquesta és la imatge que es veu al primer capitell del claustre quan se surt de l’església del Monestir. Però és només una teoria, la de Josep Maria Jaumà, lingüista i veí santcugatenc des de fa uns 50 anys. Aquell possible Déu no té barba i per a la majoria d’historiadors i entesos d’art romànic és impossible que al segle XII es representés la divinitat imberbe. Jaumà té la teoria que aquella figura no té barba perquè representa un Déu jove, el d’abans de la creació. Si es miren els capitells paral·lels a la paret del temple, es pot seguir el relat del catolicisme amb figures diverses com les d’Adan i Eva, el diluvi universal, el naixement de Crist, la resurrecció... i, al final del tot, amb condemnats i salvats, apareixen dos dracs, potser els dos nous Adan i Eva.

L’explicació dels principals elements de la religió catòlica, gens casualment ubicada al tocar de l’església, és el que sembla més clar de tot el que explica Jaumà, potser perquè no és l’únic que ho diu. Però va més enllà, cadascun dels 144 capitells del claustre, tret dels ornamentats amb motius vegetals, té un sentit i una interrelació amb la resta. N’està segur. Ho va descobrir durant anys i anys de visites impulsat per no creure’s l’explicació que li va fer el guia que el va acompanyar per primera vegada per la meravella romànica que tenim al cor de la ciutat. “La majoria de capitells tenen un sentit ornamental”, li deia. Però això no podia ser així, va pensar.

Durant els anys, i entre carreres de casa al claustre per comprovar figures quan se li ocorria un nou esgraó de la teoria, ha anat definint el sentit de cada peça i els vincles entre banda i banda. Molts historiadors li han dit que peca de fantasia, que això no és possible. Altres ni tan sols li responen els correus electrònics que encara avui envia esperant que a alguna universitat algun estudiós li faci cas i li doni una oportunitat a la seva teoria. De tant en tant té la sort de poder-la explicar, amb un llibret autoeditat en mà, a curiosos que sí li donen una oportunitat. En l’ocasió que ens l’explica a elCugatenc, ens acompanyen tres estudiants de Harvard. “Us traduiré el llibret a l’anglès i li’l doneu al vostre professor d’art medieval”, els deixa anar just al final de la visita.

Jaumà comença la visita per l’oest, just al davant de l’antiga porta d’accés des de l’exterior, ara tapiada. Als tres primers capitells es deixa entreveure el que ell interpreta com a Hèrcules lluitant contra els lleons, Llàtzer morint de gana al carrer mentre es fa un opulent banquet i unes sirenes. Per a ell, símbols de la violència, l’opulència i l’atracció sexual, els tres grans perills dels humans, que es veuen respostos just a l’altre vèrtex –a l’extrem est i davant de la sala capitular– amb la victòria de Guifré el Pilós sobre el griu de la Mola, el sant sopar i la maternitat de la mare de Déu, és a dir, la violència sensata, la compartició dels àpats i la sexualitat ben considerada per l’estament eclesiàstic.

La resta d’imatges de l’extrem oest del convent tenen moltes escenes de violència, d’animals i persones lluitant entre ells, la mostra, segons la teoria de Jaumà, dels perills del món exterior. Al final de tot, un sacerdot dóna un plat d’escudella a un cavaller, un altre capitell respost a l’extrem oposat –al vèrtex del nord-est– amb un capellà entregant el mateix plat a Arnau Cadell, artista que va fer el claustre.

No és casual que hi hagi un personatge real als capitells de la galeria est, segons la teoria de Jaumà, perquè allà apareix representada la pau que aporta el catolicisme amb escenes de la vida íntima de Jesús i bèsties que a diferència de l’altra banda conviuen en pau. Al mig de tot això hi ha Guifré el Pilós, Cadell i també escuts de famílies catalanes. “És una forma de dir que això de l’església no queda lluny, que afecta aquí i ara”, explica. Si la violència es mostra al costat de la paret que limita amb l’exterior, la pau es troba al costat de la sala capitular i la biblioteca, estances per estudiar i fer complir l’evangeli que ha de permetre que arribi la pau que representen les figures d’aquella banda del claustre.

La galeria restant delimita amb les estances i menjador dels monjos i per això s’hi representen escenes de la vida quotidiana. Segueixen apareixent molts animals convivint en pau ja que són capitells que arriben després dels que expliquen l’evangeli i també algunes escenes de la vida dels monjos, com ara la del barber tallant-los els cabells just al costat de la pedra en què un desnivell deixa entreveure que allà s’hi afilaven ganivets. Al final del tot apareixen de nou dues aus en pau flanquejant una pinya, símbol de l’església com a institució i just al vèrtex oposat del que Jaumà interpreta com un Déu imberbe; a una banda el Déu espiritual i a l’altra la seva representació terrenal a través de l’església.

La seva teoria va més enllà encara i troba relació entre figures i la combinació d’escenes agrupades en quatre i tres capitells, números símbol de la terra i l’espiritualitat de la religió i que sumats són set, un número sagrat. De tot això no només ha fet un llibret amb una explicació sinó que també ha dissenyat un plànol en què interrelaciona les figures amb fletxes. “Em sembla increïble pensar que tot això està disposat així per casualitat”, enraona, “abans de fer aquest claustre segur que es van fer molts números”.

De moment cap historiador li ha fet cas. Assegura que la majoria d’entesos continuen dient-li que els capitells que no expliquen qüestions religioses només tenen un sentit decoratiu: “M’estan dient que totes les escenes de violència són juntes per casualitat? Que aquest capitell respongui al que hi ha just a l’altre extrem és una coincidència?” La força i debilitat de la seva teoria és que mai en cap claustre s’ha fet una relació similar de les figures que apareixen als capitells. Per això és una teoria pionera i, alhora, poc sostinguda per al món acadèmic, malgrat el seu esforç de comparar les imatges amb documents i monuments de la mateixa època.

Porta anys rumiant-ho i rectificant, com aquella figura d’un home treballant amb fusta que en un primer moment va creure que era Sant Josep, patró dels fusters, però no encaixava; fins que va veure que era Noé construint l’arca per al diluvi. Justament perquè porta tants anys capficat, també entén les crítiques perquè ell sap d’història però no és un professional d’aquesta matèria. Així que, malgrat tot, de tant en tant repeteix: “És la meva teoria, ja em direu si us la creieu o no. Potser porto tant temps explicant-la que m’he autoconvençut més del compte”.

Notícies relacionades