Artesania des del soterrani

Un dels espais de Cal Gerrer. Foto: Jordi Pascual.

És un edifici que per ell mateix ja és un museu. La façana, coneguda i reconeguda per tots els santcugatencs, n'és l'element més característic; rates penades, escuts amb senyeres, ornamentació diversa i, a sobre de tot, “Fàbrica de productes ceràmics de Arpí”. La recuperació d'aquest edifici a càrrec de Frederic Cabanes, hereu familiar de l'espai, és una magnífica notícia per al poble. Així es va evidenciar en la inauguració del Museu Cal Gerrer de la Fundació Cabanes el 21 d'abril d'aquest mateix any. Des de llavors han visitat l'espai unes 300 persones, de les quals unes 100 han decidit fer-se'n amics, una categoria que dóna accés il·limitat al museu, alguns avantatges i informació sobre les exposicions.

Endinsar-se a Cal Gerrer és ficar-se de ple en la història d'un edifici construït el 1851 per Pere Arpí Savalls, el primer membre de la família dels Arpí que va arribar a Sant Cugat. La família tenia altres tres branques, una a Badalona, una a Lloret i una Barcelona. Totes elles tenien en comú la ceràmica. Cal Gerrer va ser justament una fàbrica de ceràmica que va funcionar fins el 1945 i que en el pas del segle XIX al XX va arribar a tenir fins a 25 treballadors. Això explica l'ostentosa ornamentació de la façana i que les cases més velles del poble tinguin elements de ceràmica a l'entrada.

Accedir a Cal Gerrer és conèixer la història d'un edifici que es va construir des del soterrani. Seguint la visita recomanada pel propi museu, el primer pas és baixar una planta per arribar a l'espai anomenat “Terrisseria Arpí”. S'accedeix a través d'una petita escala que a la paret dreta té el dibuix de l'arbre genealògic familiar dels Arpí. Allà baix es perd la llum natural, solament entra a través del forat d'una antiga cisterna que recollia aigua. S'arriba a un espai diàfan que conté algunes figures de ceràmica recuperades a les obres de restauració de l'edifici que van durar del 2006 fins al 2015.

A meitat de sala canvia el terra perquè la casa va anar creixent de forma poc ordenada des de la seva construcció. La gran ampliació es va fer el 1905. Això va fer que durant les obres es descobriren espais inesperats. És justament el que passa a la “Terrisseria Arpí”. Quan sembla que no es pot baixar més, el visitant es troba una escala que envolta una mena de gran test alimentat per una canonada de l'època. Seguint les escales s'endinsa en un petit laberint que acaba en una altra gran cisterna a mode de pou, encara amb aigua. A mig camí hi ha un passadís amb una volta, acabat de pedres i amb els laterals elevats recordant l'estructura d'un safareig públic.

No, això no és una casa on viure-hi. El soterrani era el lloc d'on s'extreia i es treballava el material abans de portar-lo al forn, situat metres més avall però lamentablement perdut en un incendi el 1974. Encara s'hi poden veure peces de ceràmica i motlles que servien per donar forma als productes que sortien de Cal Gerrer.

La resta de la casa és una reivindicació de l'artesania com a art. Hi ha l'espai destinat a la família Cabanas Alibau, propietària de l'espai encara a dia d'avui a través de la Fundació Cabanas. Hi ha les fotografies del Joan, les pintures del Francesc i les pintures i poesies del Miquel, reconeguts artistes  santcugatencs del segle XX. Inclús la restauració de l'edifici és una mostra d'artesania i voluntat personal de Frederic Cabanas. Fins l'agost es pot veure l'exposició de fotografies d'abans i després d'una obra finançada únicament a través dels fons de la fundació.

Una adorable criatura

Frederic Cabanas és un gran admirador de la Marilyn Monroe. A Cal Gerrer es dedica un espai complet a la figura d'una de les actrius més reconegudes de tots els temps. És una nota diferent a la simfonia general del museu però alhora és l'arxiu més important sobre la seva figura a tota Europa. És un espai on la sensualitat s'expressa a través del fetitxisme per veure tot tipus d'objectes que recorden l'actriu.

Quan Truman Capote va entrevistar la Marilyn, la va definir amb un senzill i clar “adorable criatura” i aquesta és la sensació que desperta l'espai: llibres signats, fotografies... inclús diaris del dia després de la seva mort. Però, destacant per sobre de tot, la famosa escena del vent del metro de Nova York aixecant-li les faldes en una comercial definició de la sensualitat del segle passat.

Notícies relacionades