Àngels Solé: “Els catàlegs dels ajuntaments s’han fet tard i, pel camí, s’ha perdut molt patrimoni”

Fotos: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) serà la pregonera de la Festa Major de Valldoreix en l’acte d’aquest divendres a les 20:15h. a la plaça del Casal de Cultura. Aprofitem l’avinentesa com a excusa per parlar amb Àngels Solé sobre patrimoni, restauració i el paper de la ciutadania en aquest afer.

Què suposa per al CRBMC fer el pregó de la Festa Major?

– Un reconeixement institucional de Valldoreix per la feina que fem i per la importància que tenim per a la vila. També és una mostra d’afecte cap a les persones que hi treballem, que ens sentim arrelades a Valldoreix i a Sant Cugat. A l’octubre farà 40 anys que el CRBMC va començar a treballar al Monestir de Sant Cugat, on hi vam ser 22 anys. Ara aquí ja n’hi portem 18. Ens ha fet il·lusió. Sempre treballem de la mà de les institucions locals. En el cas de Valldoreix i Sant Cugat hi posem una estima especial.

Una de les mancances de patrimoni a Catalunya és que a les guerres, sobretot a la civil i a la del francès, se’n va perdre molt. I ja mai s’ha pogut recuperar...

– Són dues guerres en què la destrucció del patrimoni va ser molt important. També n’hi ha a d’altres moments: guerres, revoltes... Hi ha un estudi de Joan Bosch en què s’indica que a la desfeta del 36 es va perdre un 90% del patrimoni existent a les esglésies. Catalunya és plena d’esglésies on no queda res o només alguns fragments. Gràcies a la implicació de la gent es van poder salvar algunes obres.

És una destrucció generada per la mateixa població. La CNT-FAI va perdre absolutament els papers. Va ser la gran promotora perquè el govern de la Generalitat va intentar aturar-ho amb Bonaventura Gassol com a conseller de Cultura. La rauxa desfermada, la ignorància, el sectarisme, la confusió del patrimoni amb la institució... van ser determinants per perdre el patrimoni.

La diferència és evident a la Cerdanya. A la francesa, totes les esglésies romàniques conserven els retaules i el patrimoni artístic. En canvi, aquí no. A la guerra del francès la destrucció va ser per l’actuació de les tropes franceses i per l’espoli. Ha passat a tot arreu, no és un fenomen estrictament català. Ara hi ha altres riscos, com vam veure amb l’home que es va enfilar a la creu de terme.

Quins són els riscos actuals?

– Sobretot, els ambientals. Cal una conservació preventiva, és a dir, minimitzar els riscos sobre el patrimoni que tot sovint venen del seu entorn. No només són agressions vandàliques sinó també les agressions del clima per al patrimoni que és a la intempèrie. Per això és tan important fer una bona avaluació de riscos.

Com es pot evitar un risc ambiental?

– Es pot posat un barret al monument que està en risc per la pluja, per exemple. També hi ha productes que permeten un millor manteniment de les obres a l’aire lliure, com ho és la protecció antigrafiti, una capa química que vam recomanar posar, per exemple, a l’escultura de la rosa dels vents de Pep Codó al Turó de Can Mates.

Evidentment hi ha riscos que no es poden evitar com els terratrèmols, les inundacions... Ara bé, cal pensar com evacuar una obra d’art davant d’una situació d’emergència. És el que vam fer amb la restauració del tapís de la creació de la Catedral de Girona. S’ha de reivindicar la conservació com una tasca important i que han de fer professionals.

Hi ha molts actes de vandalisme sobre el patrimoni?

– N’hi ha força i darrerament encara més. Els grafitis ens preocupen molt. Ho vam veure al 2018 amb les pintures aparegudes al monument prehistòric Sa Naveta des Tudons a Menorca, per a la restauració del qual ens van demanar ajut. Tot sovint les institucions ens venen a buscar perquè intentem conscienciar la població.

O fas això o tanques el recinte.

– I llavors ho tanquem tot? El patrimoni té un valor artístic i històric però també té un valor social, per viure’l i gaudir-lo. Si comences a generar illes tancades, on queda la cohesió social que es genera al voltant d’aquests monuments? Per això s’han de fer processos de conscienciació.

Qui ho ha de fer? Museus, escoles..?

– Sobretot, l’escola. Tenim una proposta educativa per treballar-la amb les escoles però no la tenen integrada. Tot sovint les escoles van als museus però estudien la part estilística i no la de conservació. És una tasca de l’escola i els museus i centres d’art poden aportar-hi molt.

Entendre la complexitat de restaurar allò que s’ha fet malbé fa que la persona prengui consciència de la importància de conservar-ho. Segurament el pla d’estudis és massa teòric. No em toca a mi dir-ho però es podrien fer projectes molt interessants.

Arran de la crisi del 2008, les institucions culturals vau començar a col·laborar més entre vosaltres per conservar el patrimoni. Ha estat suficient per superar la retallada?

– Més que retallada, el problema és que les institucions culturals tenim els recursos molt limitats. A més, el patrimoni és el fruit d’una creativitat antiga i, per tant, els seus artistes no pressionen. Tot i això, hi ha moltes empreses i autònoms que treballen en la conservació.

Per tant, quan es parla d’arribar a un 2% del pressupost dedicat a cultura ens cal veure quina n’és la distribució.

– Bé, és un compromís del govern que ens dona esperança. Segurament buscaran un equilibri entre tots els sectors de la cultura. Totes les conselleries donen subvencions als sectors implicats. És una mirada de país: quins sectors volem potenciar.

En l’àmbit de la restauració no us podeu permetre un pressupost estancat perquè cada vegada hi ha més coses a restaurar perquè es fan troballes.

– Bé, les troballes són una part però ens preocupa sobretot mantenir la conservació continuada. Volem conservar el que tenim amb els recursos suficients. Hem de treballar per fases perquè no tenim prou recursos per fer-ho tot de cop. Ho fem de la mà de les diputacions, els ajuntaments i, malgrat que ens pesi, del Ministeri. Tot i que tenim la competència transferida, l’Estat fa aportacions indirectes a través dels Bisbats pels plans de catedrals.

Seria millor que ho rebés directament la Generalitat?

– Per què el Ministeri ha de licitar directament les actuacions i atorgar-les a l’església? Em sembla bé que es financi la restauració però haurien de donar els diners a la Generalitat perquè en tenim la competència exclusiva. Ara bé, entre no rebre’ls i fer-ho així, ja ens està bé. Igualment, supervisem i avaluem les actuacions que els Bisbats fan amb aquests fons.

Les administracions locals estan més limitades. Fan el que poden en quant a aportació econòmica i en l’elaboració de plans directors?

– Bé, poden fer plans directors i els assessorem. En el cas dels Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), els fem nosaltres. Ara bé, els ajuntaments fan el que volen dins del que poden. Hi ha una relació directa entre el neguit de la gent i la priorització política. Com que a la gent li preocupen més els contenidors, la neteja, l’escola bressol..., els governs ho prioritzen. Això no vol dir que no hi hagi alcaldies amb una sensibilitat especial pel patrimoni i que van més enllà d’allò estrictament necessari.

Ara bé, veiem que els alcaldes més joves, d’entre 40 i 50 anys, tenen més sensibilitat. Alhora, han entès que un patrimoni ben conservat també és un atractiu que permet revifar els centres, els comerços, la vida al carrer... En les darreres dues dècades hi ha hagut un canvi clar de mirada per part dels ajuntaments. La restauració del Monestir n’és un exemple ben clar. A Valldoreix també hi ha empenta amb el castell de Canals, Can Monmany i Sant Cebrià.

Com restaurar Can Monmany és un repte, que s’assumeix com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), no Nacional.

– Està clar que el patrimoni té una significació històrica, artística i social. Tot és important. La gent pot estimar molt una escultura d’un lloc determinat però des d’un punt de vista artístic no té una rellevància important. El patrimoni ha de combinar les perspectives, cosa que té en compte la diferenciació entre BCIN i BCIL. El més important no és l’etiqueta sinó que sigui un patrimoni protegit, és a dir, reconegut. A Catalunya, els catàlegs de patrimoni dels ajuntaments s’han fet tard i, pel camí, s’ha perdut molt patrimoni.

El catàleg de l’Ajuntament de Sant Cugat recull la Torre Negra com a BCIN però no ho és. És habitual que hi hagi errors com aquest?

– Hi pot haver errors de picatge o per altres motius. L’Ajuntament ho hauria de rectificar. És la Generalitat qui determina quins monuments són BCIN així que en aquest cas el catàleg no té cap valor en aquest aspecte.

El govern, repetint allò que està mal recollit al catàleg, va dir que la Torre Negra era BCIN just quan va anunciar que s’estudiava la compra de la masia. Quan aquest mitjà ho va desmentir, el tinent d’alcaldia de Desenvolupament Urbà i Habitatge, Francesc Duch, va dir que demanarien aquesta catalogació.

– Això no vol dir que s’accepti. Cal tenir els informes preceptius dels especialistes perquè sinó seria arbitrari. Els BCIN han de tenir una projecció de país. No té sentit que una església amb una arquitectura i elements molt comuns arreu del país tingui aquesta catalogació, per exemple. Està bé que un polític local vulgui que algun monument de la ciutat sigui BCIN perquè significa que se l’estima. Ara bé, això no significa que acabi catalogant-se.

A la roda de premsa de presentació del programa de Festa Major vas dir que Can Monmany (BCIL) té un repte d’usos més enllà de la restauració.

– Hi ha un problema de conservació perquè és un edifici molt gran i que necessita molts recursos. És propietat de dues administracions. Ha de tenir uns usos compatibles amb la conservació i que interessi a la ciutat i, si l’ús és en cessió a un particular o empresa, s’ha de mantenir l’interès general. Hi ha molts edificis de titularitat pública on s’han instal·lat associacions, cooperatives –com l’Ortiga a Can Monmany–...

El cas de Can Monmany no és fàcil perquè està allunyat del nucli i és molt gran. Per ara s’ha potenciat l’ús agrari però cal valorar tota la resta. A mi m’agradaria molt que tingués una part visitable perquè lliga molt bé amb el passat agrari de Valldoreix i Sant Cugat, com altres masies santcugatenques, com Can Rabella i Can Canyameres.

I què s’ha de fer amb el patrimoni privat? A Sant Cugat, per exemple, Can Bell.

– El Departament pot donar ajuts però no tot pot recaure sobre l’administració. És un tema complicat que s’ha de treballar molt, amb complicitat entre la propietat, l’Ajuntament i la Generalitat per veure com es pot ajudar a preservar el bé i que hi hagi un retorn social. No podem pretendre que conservar una cosa pel seu retorn social acabi recaient sobre la responsabilitat del privat exclusivament.

És més fàcil de fer en monuments que tenen un interès social clar i públic, com una façana. En canvi, si és un interior, en el cas dels BCIN és possible donar ajuts però els propietaris tenen l’obligació de fer visites com a mínim un cop al mes. Amb voluntat i complicitats és possible aconseguir-ho.

Notícies relacionades