Publicitat

Àlex Monfort: “Hem d’usar la potencialitat de la imatge per fer crítica social”

Fotos: Aina Serra

L’amic d’una amiga, el veí d’una veïna, la poesia, l’espectacle, l’exposició, petits atzars no gens atzarosos ens han fet coincidir amb l’Àlex i la seva poesia. Des de la humilitat i la solidaritat poètica ens trobem a Valldoreix traient suc dels últims quatre rajos de sol de l’any.

L’Àlex combina la direcció de serveis de cicles de la vida (infància, adolescència i famílies, joventut i gent gran) de l’Ajuntament de Terrassa amb un món creatiu i poètic, on els objectes del dia a dia i els elements de la natura es converteixen en una obra poètica curiosa, harmoniosa, crítica i que interpel·la.

Ajuntes uns pètals i un cargol i en fas un poema!

– Sí, expresso emocions i idees, com tothom qui fa poesia, suposo.

Però amb imatges i objectes...

– D’entrada feia poesia discursiva, escrita, però a poc a poc, a base d’escurçar el discurs i focalitzar-me en el concepte, m’he trobat cercant com aprofitar l’impacte que ens ofereix la imatge per transmetre coses.

D’això va la publicitat!

– Sí, però en el meu cas es tracta d’imatges fetes a base d’objectes de la vida quotidiana i de l’entorn natural, que els descontextualitzo i els combino per transmetre una nova emoció, idea o concepte… i això és el que ens transporta cap a la poesia visual. És un joc entre l’estètica, l’emoció i el discurs.

Va més enllà doncs de l’impacte.

– Sí, la bellesa en ella mateixa ja és interessant, però sovint uso les composicions per expressar com jo sento i entenc el món. Així que, després de l’impacte, pots aprofundir-hi i trobar matisos i interpretacions que t’interpel·len.

En la línia de Joan Brossa.

– Joan Brossa és el poeta visual català actualment més conegut, de fet el 2019 hem celebrat l’any Brossa pel centenari del seu naixement. Però l’ús de la imatge per explicar coses ve de temps immemorials: les pintures rupestres, els murals en les esglésies romàniques, les pintades a les parets…

El tret diferencial és fer-ho amb objectes quotidians?

– En el meu cas, sí. A partir del surrealisme s’incorporen objectes. Duchamp deia que per crear una obra d’art només cal agafar un objecte, posar-lo en un pedestal, firmar-lo i donar-lo a conèixer com a art. I tal qual, ell va crear La Fontaine posant un urinari en un pedestal. Després Man Ray i Erick Satie ho fan manipulant els objectes, claven catorze claus a una planxa de planxar roba i li posen de títol Le Cadeau, incorporant la ironia, la denúncia, la paradoxa i l’absurd...

Què t’atrau dels objectes per considerar-los poesia?

– Hi ha un doble procés: de caçador i de pescador. Per un costat, tinc una idea i busco com desenvolupar-la, com sintetitzar-la en una combinació d’objectes. Per l’altra, fent la meva vida normal de cop veig un objecte que em parla, que m’inspira i comença el procés creatiu. Faig un collage artesanal de diferents objectes per crear-ne un de nou, i ho fotografio.

L’obra és l’objecte o la fotografia?

– Per ara, el que presento són les fotografies, que és el que em permet explicar l’objecte des de la perspectiva que jo considero. Tot i que dins del món de la poesia visual hi ha qui incorpora el retoc fotogràfic com a part de l’obra, fins a propostes que són totalment digitals i estan dins el món del disseny gràfic.

Un ventall ampli...

– Podem estar dins la fotografia, el disseny, l’art, l’arquitectura, la poesia… i no estem enlloc! Al final tot el que utilitza llenguatge poètic i no és escrit, és poesia visual. Usem la ironia, la metàfora, les reiteracions, la descontextualització... per donar un missatge, per interpel·lar qui mira l’obra, i això és la poesia al cap i a la fi.

Què n’esperes de la teva poesia?

– La imatge té un paper central en la societat. El sistema usa la imatge per interferir en les nostres creences i desitjos. Jo sento que hem d’usar aquesta potencialitat de la imatge per fer crítica social. En el moment que hi ha una composició hi ha un missatge, i per tant un posicionament personal i una opinió política. Tu com a artista decideixes quin vols que sigui o deixi de ser aquest missatge. L’art convida a pensar, a cercar interpretacions i per tant ens fa més interessants com a societat.

La persona que mira afegeix també el seu punt de vista?

– Sí, és qui tanca el cercle, és interessant que les obres transmetin coses diferents segons qui les mira, penso que és un procés molt ric. En aquest sentit, els autors de poesia visual tenim el debat de si hem de posar títol a les obres o no, ja que el títol pot condicionar la interpretació de qui ho mira.

Poses títol?

– Sí, però el tapo. Així l’espectador pot ser lliure d’interpretar en mirar l’obra, però alhora podem crear un diàleg si mira el títol i veu des d’on l’he fet jo. En general, tenim la creativitat força capada i sovint ens fa por trobar-nos sols davant d’un quadre, ens consta deixar-nos interpel·lar sense buscar respostes concretes, només sentir què ens transmet a nosaltres aquella imatge en aquell moment.

Tu què hi trobes en la poesia?

– La poesia és on sempre m’he sentit còmode per connectar amb mi, ja des de ben jove. Els processos creatius són absorbents i surten molt de dins, puc estar mesos per tancar del tot una obra, per mi són espais imprescindibles enmig del meu dia a dia.

Tots portem la poesia o l’art dins nostre?

– Penso que sí, que hi ha qui es permet que surti i hi ha qui no. Hi ha qui ho expressa d’una manera i hi ha qui ho fa d’una altra, però sí que tothom té la potencialitat de l’art si es deixa connectar i crear.

Què us diferencia de la poesia escrita?

– Segurament, que l’escrit s’ha de llegir i passa per un camí més racional del cervell. La imatge és visual i per tant més emotiva i irracional. Sovint una peça t’agrada més que una altra i no saps ben bé perquè; hi ha una part d’inconscient que entra en el joc de la poesia visual. De fet, aquest inconscient intuïtiu, a vegades també forma part del procés creatiu. Per sort les peces no sempre surten de la racionalitat.

Notícies relacionades