‘A batida do tambor’, el tambor ja no dorm en silenci

Fotos: A batida do tambor

“El repic del tambor deslligava els lligats i donava veu als condemnats al silenci”, recull el llibre El cazador de historias, el que va acabar només un any abans de morir el sempre reivindicatiu Eduardo Galeano, qui sabia que la música dels tambors, que cridava els Déus, anunciava una rebel·lió i, per això, “el sagrat tambor dormia en silenci”. La percussió grupal va néixer, com tot, a la mare Àfrica, a aquelles tribus que s’ajuntaven per adorar els Déus naturals però que dins seu sabien que allò més important era mantenir-se unides. Fins que un dia la pau es va trencar i, en nom del progrés, molts dels negres que agraïen les abundàncies del continent mare van ser portats com a mà d’obra esclava a l’Amèrica. I allà, els sons tradicionals africans es van barrejar amb la samba brasilera donant lloc a unes batucades conegudes internacionalment per acompanyar la disbauxa dels grans carnavals do Brasil. Uns ritmes, una col·lectivitat, una lluita musical, que des de fa cinc anys una colla de santcugatencs ha importat sota el nom d’A batida do tambor, a l’ombra i posteriorment amb igualtat de forces que els dos altres grans grups de batucada de la ciutat, Kata Kitinga i Karabassà.

– Tot i que sou joves, ja teniu arrelament.

Sí, aquest any hem tocat a la fàbrica Estrella Damm, al Sant Jordi Musical, l’Estimbada de Cerdanyola... A llocs on ens han convidat perquè ja ens coneixen –explica Gerard Sòria, una de les darreres incorporacions d’A batida.

En el quinquenni que porten cridant els Déus han participat a molts actes a la ciutat, com la Cavalcada de Reis o les Festes Majors dels barris i del municipi. Però no els importa participar a espais diversos, també a manifestacions, aquell instant en què la seva música torna a cridar a la rebel·lió que anunciava Galeano, també entre la mirada d’aquells activistes tan capficats en la revolució que no entenen que fa la percussió en plena protesta, com si els tambors servissin d’alguna cosa a les barricades –encara que siguin les nostres metafòriques però diàries–. Encara que la llibertària i feminista Emma Goldman ho tenia clar: “Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa”.

Però la gran capacitat revolucionària de la batucada, m’explica Gerard mentre compartim una cervesa, és la unió de persones diverses, des dels grups de percussió infantil a les escoles i els seus pares, fins a persones de totes les edats que, guiades pel ritme, decideixen “fer una activitat musical meravellosa”. Els 17 membres que avui dia té A batida es troben cada dilluns a una sala insonoritzada del Conservatori municipal, on creen, assagen i alteren temes fins trobar el ritme i la dansa adequades. Però de tant en tant, diu, cal marxar a assajar fora, al bosc, en contacte directe amb els Déus, on poder escolar com sona la música sense les ressonàncies i limitacions d’un espai tancat.

Com porteu les queixes pels sorolls?

Actuem sempre a entorns ja avisats, com per la Festa Major. Mai se’ns ha queixat directament ningú –diu, acceptant que hi ha molta gent que li molesta el so de les batucades–. Ja està bé que l’Ajuntament tingui sensibilitat amb els grups que fem batucada i ens cedeixi el Conservatori. També estaria bé tenir un espai on guardar instruments, però ja seria demanar massa, suposo.

També ho demanen les agrupacions de teatre.

Tots ho demanem, segur! –comenta acceptant que potser aconseguir un magatzem és una fita que ni els Déus que criden amb els seus ritmes brasilers poden aconseguir.

I després de cinc anys que una colla de gent s’ajuntés per fer música, han decidit que ha arribat el moment de celebrar-ho. El divendres a dos quarts de set de la tarda seran els protagonistes del segon correplaces de Festa Major. Amb un discjòquei que acompanyarà els participants en el camí entre les cinc places, interpretaran un tema a cada parada i n'estrenaran un que han creat expressament. Ho han fet amb la tasca dels seus compositors, ajustant detalls en desenes d’assajos i acompanyant el ritme d’un ball que han dissenyat especialment els seus coreògrafs. De fet, la Festa Major servirà per presentar una “millora integral del grup” perquè, per estrenar, estrenaran fins i tot vestuari.

I de cara als propers cinc anys?

Cal consolidar el que fem i fer que agradi, el feedback és molt important. Buscarem fusions noves i sons nous, sobretot els brasilers, que ens encanten.

El problema de les batucades, confessa Gerard, és que hi ha molta gent i constantment hi ha canvis. Pot arribar un moment en què se’n vagin algunes peces principals i comenci un declivi gradual. Per això sempre estan oberts a acollir nova gent. Qualsevol persona amb una mica de sensibilitat musical és atesa en una prova que li permet saber si està al nivell del grup.

– Si algú mai ha fet percussió, té alguna opció de passar la prova?

– Tothom pot intentar-ho. Potser és amateur però se li dóna bé. No tanquem la porta a ningú tot i que una base musical és important perquè sinó és difícil seguir el nivell del grup, que és alt.

Amb A batida do tambor fa cinc anys que Sant Cugat balla a ritmes brasilers, que els Déus escolten les crides musicals, que les velles tribus africanes veuen que el seu sofriment ha acabat portant la seva música arreu del món, que es dóna veu als condemnats del silenci i es deslliga els lligats però, sobretot, fa cinc anys que el tambor ja no dorm en silenci.

Notícies relacionades