Una aproximació al creixement de l’economia social i solidària durant la darrera dècada clou l’escola d’estiu de la XES a Cal Temerari

Foto: Jordi Pascual

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Sant Cugat ha acollit el darrer acte de la V escola d’estiu de la Xarxa d’Economia Solidària (XES), la presentació del llibre L’Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics [Icària, 2020] a càrrec d’un dels seus coautors, el sociòleg i economista Jordi Estivill. En un context de poc impacte d’aquest model econòmic, la xerrada ha servit per evidenciar el creixement exponencial de la darrera dècada així com els reptes a afrontar durant els propers anys per revertir la poca incidència política d’aquesta aposta.

Estivill ha explicat que és difícil calcular l’impacte de l’economia social i solidària a Catalunya per la varietat d’entitats i d’empreses que entren dins d’aquest terme. Sí se sap que al país hi ha prop de 4.500 cooperatives, a les quals caldria sumar les iniciatives del teixit associatiu. Al llibre es fa un càlcul aproximat de 16.500 iniciatives que es poden considerar economia social i solidària i que donen ocupació a un 5,6% de la població activa, per sota de la mitjana de països propers com Holanda (12%), Alemanya i França (10%) o Itàlia (8%).

Les xifres són aproximades ja que és difícil de calcular fins i tot dins del propi món cooperatiu, en què no es comuniquen les empreses que cessen l’activitat i alhora hi ha grans cooperatives com ara Som Energia i d’altres molt petites. Hores d’ara, calcula Estivill, hi ha tres milions de persones vinculades a l’economia social i solidària ja sigui com a treballadores, com a usuàries, com a consumidores... i 2,8 milions de beneficiàries, una xifra que suposa un increment continuat durant els darrers 10 anys.

Malgrat això, el pes específic és baix i cal plantejar-se reptes per tenir més iniciatives i transformar l’economia. Segons el sociòleg i economista, l’economia social ha avançat en territorialització però encara no és capaç de crear circuits autònoms i resilients capaços d’integrar-se i, en conseqüència, parlar de mercat social és una quimera. Estivill diu que cal millorar la dinàmica territorial, apostar per la integració financera i sectorial, entre d’altres, com a mesures que permetin tenir més força a l’economia social i solidària.

Però aquesta mirada no ha de topar amb la lògica del mercat ni amb formules organitzatives impròpies d’aquest model –evitant caure també en el que anomena individualisme cooperatiu–. Estivill demana ser fidel a la tradició catalana, que aposta per la cooperació entre nuclis locals però no per la creació de grans cooperatives que reprodueixen algunes de les dinàmiques del mercat convencional, com passa, per exemple, al País Basc.

Enmig d’aquest context, la nova llei catalana de l’economia social i solidària –cal tenir en compte que només hi ha una llei d’àmbit estatal que contempli l’economia social i solidària conjuntament, a França– esdevé una oportunitat. En aquest sentit, Estivill proposa aprofundir en la gestió públic-comunitària-cooperativa d’equipaments, una lògica també aplicable a la presa de decisions. Ara fa un any que es va començar treballar la llei amb el conjunt d’actors de l’àmbit, que ja havien fet una proposta legislativa arran del compromís del Parlament de fer aquesta llei al 2011, el que va servir per avançar en la funció pedagògica i de relació amb els partits polítics. “Hem de ser formuladors d’alternatives i propostes davant dels grans reptes de país i això suposa intervenir en la planificació econòmica”, defensa.

Una reflexió dels orígens

Estivill també ha dedicat una part de l’acte a explicar els orígens etimològics de l’economia social i de la solidària. La social es va posar sobre la taula ja al 1812 a Lisboa, en el nom d’una obra de teatre, i va tenir altres aparicions al 1820 al centre d’Europea i al 1825 a Itàlia tot i que els manuals i tractats no apareixen fins el 1848 a França, on es contempla l’economia social com una nova orientació científica davant de l’economia política, com una crítica als mecanismes tradicionals d’assistència i beneficiència pública i una expressió inicial del moviment obrer amb cooperatives de consum, societats de socors mutus, de resistència i unions sindicals.

Posteriorment l’església va acollir el terme, que va acabar esmicolant-se fins que a la dècada dels 70 del segle passat va ressorgir a França com un intent de coordinació del món associatiu, mutualista i cooperatiu, que acabà tenint una lògica institucional. En resposta, els moviments de dissidència política, feministes i ecologistes, van plantejar noves mirades que s’emmarquen dins del concepte economia solidària, que inicialment va sorgir a França, Brasil i a les Açores en contraposició al concepte economia social.

Posteriorment aquest terme ha acollit noves mirades com ara la noción del buen vivir, que tot i ser antiga a l’Amèrica Llatina no ha arribat a Europa fins fa poc més d’una dècada. Tot plegat es dibuixa, defensa Estivill, com una proposta transicional que a mesura que guanya pes té intercepcions del mercat i de les institucions, el que desperta contradiccions i també oportunitats.

Notícies relacionades