La Catalitzadora: “Hem de deixar de banda les polítiques agroecològiques de maquillatge”

Fotos: Localpres

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

La proposta de fer un pla de viabilitat d’un obrador compartit polivalent ha estat guardonada als Premis Eines, convocats per la Càtedra en Emprenedoria i Innovació Social del Centre d’Estudis i de Recerca en Emprenedoria i Innovació Social (CREIS) de la UAB amb la participació de diverses administracions com ara l’Ajuntament de Sant Cugat, la Diputació i el Consell Comarcal. Amb una mirada vallesana, els premis, atorgats el passat 6 d’octubre al Teatre-Auditori, han escollit la Catalitzadora, projectes de transformació eco-social a Collserola com a projecte guanyador. L’objectiu final és fer un obrador tot i que, per ara, els premis han guardonat la idea de fer el pla de viabilitat per veure si és factible o no impulsar aquest projecte. Les seves impulsores, constituïdes en associació, rebran 2.500 euros per a aquest propòsit. En parlem amb dues de les seves integrants, Zaira Arlandi i Anna Anglí.

Quins són els orígens del projecte?

– Anna Anglí [AA]: Les impulsores ens vam conèixer a la cooperativa de consum Can Pujades, que també coordina el projecte del germinador. A partir d’aquí surten projectes diversos com ara el compostatge comunitari o fer l’obrador. Quan vam decidir fer números i concretar la proposta de fer un obrador ens vam adonar que no ho podíem fer des del voluntarisme perquè cal dedicar-hi moltes hores. És així com neix el projecte de la Catalitzadora.

– Zaira Arlandi [ZA]: És a dir, totes som sòcies de Can Pujades però finalment ens constituïm al seu marge perquè el voluntariat és positiu però té moltes limitacions. La Catalitzadora pretén desenvolupar processos de transformació eco-social entre els quals hi ha l’obrador.

De què us serveix el premi?

– ZA: Tot i que en alguns mitjans s’ha publicat així, nosaltres no hem presentat un projecte per fer un obrador sinó que hem presentat un projecte per fer un pla de viabilitat. Això ens ha de permetre veure si el projecte és viable. Som conscients que fer un obrador és un procés a llarg termini: de 3 a 5 anys. Hem de comptar amb la pagesia i amb altres actors com ajuntaments, Alimentem Collserola, el Consorci del Parc Natural... Per saber si un obrador és viable és essencial saber quines persones estan disposades a transformar els productes alimentaris.

– AA: Com que vivim a les Planes, som de Sant Cugat però hores d’ara no tenim cap local ni sabem si l’obrador, en cas de fer-se, serà a la ciutat.

Als pressupostos participatius de Sant Cugat ja hi va haver una proposta de fer un obrador.

– ZA: I no va sortir escollida. Era una bona iniciativa, nascuda sobretot de la cooperativa l’Ortiga. Són una gent meravellosa que fan una tasca molt bona. No crec que cometessin cap error, simplement cal tenir en compte que hi ha molts actors que tenen un paper important, sobretot les institucions i l’interès polític d’aquestes. Això és un repte però també una competició entre ajuntaments perquè si Sant Cugat munta un obrador compartit, com que no ho farà Barcelona que, a més, ostenta la capitalitat de l’alimentació sostenible?

Els 2.500 euros del premi serviran, per tant, per pagar hores per fer el pla de viabilitat?

– AA: Sí, i per als desplaçaments per visitar els actors que tenen alguna cosa a dir al respecte.

– ZA: Un pla de viabilitat no es paga amb 2.500 euros. Tot i això, no s’ha de menystenir el premi perquè ens dona visibilitat. És una forma de fer suport a un projecte que creiem necessari per al bé comú.

Per què l’àmbit territorial que teniu en compte és Collserola?

– AA: Perquè és on vivim. Moltes de les persones de l’entorn de l’agroecologia acabem treballant fora del nostre àmbit territorial. És una contradicció perquè l’agroecologia aposta per la mirada local. Volem fer un impuls local d’una cosa que, de fet, ja es dona a petita escala. Molta gent ja transforma aliments de l’hort per fer conserva o per fer pa a casa, per exemple. Si podem tenir un espai compartit es pot generar ocupació de qualitat amb aliments fets aquí mateix.

– ZA: És un projecte especialment positiu per a la petita pagesia de Collserola, que ven els excedents puntuals d’estiu a obradors per fer productes derivats com ara salsa de tomàquet. Això és poc sostenible perquè suposa incrementar la petjada ecològica pels desplaçaments. Tenir un obrador no només servirà per evitar això sinó també per crear autoocupació davant d’una realitat molt precària. També és un projecte en benefici de la sobirania alimentària, ser amos i ames d’allò que mengem.

Heu començat a parlar amb la pagesia de Collserola?

– ZA: He fet un màster en agricultura ecològica i el meu treball de fi de màster ha estat, precisament, sobre els obradors compartits. He pogut fer 10 entrevistes amb gent de Collserola i d’arreu de Catalunya. Collserola és un desert on no hi ha cap obrador mentre no paren de sorgir-ne arreu del país. He pogut parlar amb Collserola Pagesa, la Rural, Alimentem Collserola, el Consorci del Parc Natural... És gent que podria ser un grup motor, una forma de copsar l’interès de fer un obrador; la base del pla de viabilitat.

La pagesia de Collserola denuncia moltes mancances: protecció davant dels porcs senglars, la irresponsabilitat de moltes persones quan passen pels camps... Potser l’obrador no és la seva primera prioritat.

– AA: Tot i ser al costat de la ciutat, l’agricultura de Collserola és de muntanya i l’agricultura de muntanya té moltes dificultats. Per això l’obrador és un complement. Ho impulsem des de la Catalitzadora, que no és productora, perquè a la pagesia se’ls exigeix que sigui pagesa, comercialitzadora, educadora, transportista... No els podem exigir també que tinguin un obrador!

Potser la salsa de tomàquet d’una de les iniciatives d’agroecologia no s’ha de fer directament pels seus integrants i es pot portar a un obrador compartit a Collserola amb algú que s’hi dedica. O potser sí que ho poden fer des de la iniciativa local però emprant l’obrador. O potser ho fa una cooperativa consum. Es tracta de posar eines a disposició. Hem de deixar d’exprimir la pagesia constantment.

– ZA: Quan parles amb la pagesia és fàcil veure que hores d’ara tenen prioritats més urgents com l’aplicació del contracte agrari amb remuneració per la prevenció d’incendis, com l’accés a la terra i el banc de terres, com els senglars... No ho poden abastar tot. Això no vol dir que no estiguin interessats en un obrador però tenen altres prioritats més urgents. A més, l’agricultura de Collserola té un avantatge de partida: té tot el producte venut pràcticament abans de sembrar-lo i per això un obrador pot funcionar. La pressió demogràfica també suposa tenir molta gent interessada en productes de proximitat.

 

El PEPNat, el contracte agrari, Alimentem Collserola... Són passos en aquesta direcció.

– ZA: Malgrat això, hi ha reptes pendents com la regulació de l’autoconsum a Barcelona, on no pots vendre els excedents dels horts o els ous de les gallines. Hem de deixar de banda les polítiques agroecològiques de maquillatge. Menys alimentació sostenible i més sobirania alimentària.

El premi fa èmfasi en l’alineació del guardó amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides. Són els ODS, els plans d’emergència climàtica, l’agenda 2030... bones intencions de les administracions que no acaben materialitzant-se i per això ens trobem amb problemes com els que comentàvem?

– AA: Van en la lògica del maquillatge institucional en les polítiques mediambientals. En aquest cas, hem pogut agafar l’oportunitat d’un premi, doncs endavant.

– ZA: No hem de deixar passar l’oportunitat per cridar l’atenció sobre un tema vital com ho és la sobirania alimentària. Al setembre es va fer la cimera sobre sistemes alimentaris de les Nacions Unides per abordar la crisi alimentària global però molts col·lectius, com ara GRAIN, van denunciar que la cimera va ser segrestada pels interessos corporatius. Va estar patrocinada pel Fòrum Econòmic Mundial, la fundació privada que fa el Fòrum de Dabos, l’Alliance for a Green Revolution in Africa –fundada per la Fundació Bill & Melinda Gates–... Molts moviments han denunciat la cimera per ser antidemocràtica i poc transparent i, sobretot, per reforçar un únic sistema alimentari, el corporatiu. Veiem fins i tot com algunes parts de la comunitat científica veu amb recel aquesta cimera perquè preveu crear grups científics per justificar la seva agenda, una agenda oculta molt perillosa.

Tot i la bona intenció, els ODS formen part del greenwashing, una manera de blanquejar el dèficit de sostenibilitat ecològica que té el planeta sense entrar en el problema de fons perquè no es parla amb els agricultors, els productors, els ramaders... ni, en definitiva, la gent que produeix el menjar. El problema no és la manca d’aliments, perquè cada dia en llancem a les escombraries, sinó que s’afronta l’atzucac d’esquenes a la societat. La crisi alimentària global no se solucionarà amb els ODS. Tampoc sembla que els fons Next-Generation de la UE serveixin de gaire perquè aniran a parar a grans productores alimentàries, el que entra en contradicció amb la sobirania alimentària. Un greenwashing que manté la lògica extractivista.

Notícies relacionades