Blogs

Sobre el sofriment humà

Part del sofriment humà es evitable. No hi ha cap qüestió més urgent que evitar-lo. I res més digne que treballar per a la seva disminució. Sovint he pensat que de dol ens hauríem de vestir cada dia al veure tant patiment arreu, expressat sota vestits i formes tant diverses que salta corrent d’un país a l’altre, que es produeix tant a l’interior de les llars com a les platges properes.

I ara què?

Ja han passat més de 24hores de les eleccions més massives de la història de Catalunya, si comptem a partir de la transició espanyola. Alguns partits avui s’han despertat amb ressaca després de la festa grossa d’ahir. En canvi d’altres no han pogut aclucar l’ull en tota la nit pensant en quina part de l’estratègia electoral i comunicativa ha fallat.

Nada más que alegar señoría

Sin ánimo de realizar un artículo rimbombante y pedante quiero constatar mi desacuerdo total y absoluto con la impunidad otorgada de manera tan cruel y burlona para con los que somos las víctimas de un sistema de justicia generalmente cutre y mal montado, pero en mi opinión la gente que lo compone tiene buenas intenciones y por ello, sé y me consta personalmente que trabajan duro para mejorar el sistema de justicia y que este preste a quién lo precise una mejor asistencia.

Molt més que unes eleccions

Aquest diumenge hem tingut unes eleccions crucials per a la història del nostre país. Unes eleccions on els catalans no només érem cridats a escollir el nou parlament, sinó on també escollíem si estàvem o no a favor d'iniciar un procés cap a la independència.

A participar!

Com deia ahir el meu company Jordi Pascual a la seva columna d’opinió ‘Sense demanar el vot per ningú’, doncs no ho faré. Alguns mitjans, en boca dels seus editorials, ho han fet explícitament. Nosaltres no ho farem. Tothom és lliure de votar allò que vulgui. Però sí que us convido a participar.

El fantasma de Weimar i la victòria de Syriza

Rarament la història es repeteix i les comparacions sempre són odioses, inexactes i borroses. Tot i així de vegades és possible veure certes paràboles, és a dir, certes situacions que tot i no ser exactes repeteixen tendències en contextos diferents. Es fa inevitable comparar l'Atenes actual amb la turbulenta Berlín dels anys vint del segle passat.

Independència i emigració: el cas d’Eritrea

Aquests dies és impossible esborrar-se dels ulls les dues marxes de centenars de milers (o milions) de persones: el sirians travessant Europa fugint de la guerra  i topant contra les fronteres, i els catalans avançant per la independència (arribarà mai?) per la Meridiana. No sembla haver-hi cap relació entre les dues visions. Però se m'acut explicar-vos un cas en què la independència d'un país i l'emigració massiva dels seus habitants van de la mà. 

Pàgines

Subscribe to Blogs