Rafa Usero

Drapaires

Quan era petit, al meu Montjuïc natal, pels seus camins passaven esquiladors de gossos, adobadors de paraigües i drapaires que compraven tota mena d'andròmines que a casa ja no en feia servei.

Un parent meu tenia una draperia al Poblenou. Li va anar bé el negoci de compra-venda d'endergues i es va fer una torre a Segur de Calafell. Els caps de setmana feia vida de senyor.

Diabetis informativa

En l'Assemblea del proppassat dissabte a l'Ateneu es van dir moltes coses interessants. Una de les que em van cridar més l'atenció va ser si elCugatenc era un diari d'esquerres en un poble on la informació era majoritàriament de dretes.

Em cridà l'atenció, perquè fa temps que li dono voltes al tema. Personalment penso que els mitjans del nostre poble són tan ensucrats, tan positivistes, tan auto-complaents, que pateixen de diabetis informativa.

La guerra dels botons

Manuel Cuyàs parla en La República d'aquesta setmana de “La guerra dels botons”. Francesa del 1962. “La guerre des boutons”. Guió d'Yves Robert i François Boyer. Dirigida pel mateix Yves.

M'ha sorprès gratament tornar-me-la a trobar.

Aporofòbia

Aquest neologisme encunyat per Adela Cortina, catedràtica de Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València durant els anys 90 del segle passat, ve dels mots grecs à-poros (sense recursos, pobre) i fobos (por, rebuig). Vol dir, per tant, por o rebuig al pobre.

La senyora Cortina el contraposa al terme xenofòbia o racisme. Afirma que un 90% de la xenofòbia és, en realitat, aporofòbia.

Explotació infantil

Fa temps vaig tractar el tema en un article per a la revista de l'escola on treballava. Ara hi torno perquè, amb el temps, s'han afegit altres circumstàncies noves.

Quan els mitjans de difusió aborden el tema sempre fan servir imatges de nens i nenes de països pobres vestint parracs, bruts, desnodrits transportant pedres, treballant la terra o remenant escombraries. Probablement, si no ho fessin, no els arribaria per al tros de pa que es porten a la boca.

El corredor del Mediterrani

Encara conservo dos cosins a Andalusia. Són d'Almeria. Tots els meus avantpassats són d'allà. Els almeriencs –que els sevillans, en un atac de prepotència, consideren andalusos de segona– són la gent amb la parla més dolça i melodiosa de tota Andalusia.

Dels dos cosins, un, el Desiderio, té Alzheimer profund i ja no em reconeix quan vaig a veure'l a la residència. L'altre, el Paco, és amb qui tracto més. Abans ell venia en cotxe fins a Barcelona o bé anava jo amb la meva Berlingo. Ara ja en som una mica grans per a un viatge tan llarg i ens porten els fills.

La pujada de la dreta

El darrer exemple ha estat l'ultradretà Jair Bolsonaro al Brasil. Amb un discurs amb la promesa de privatitzar companyies públiques i retallar pensions, el poble l'ha votat i l'ha fet president.

Qui jutja els jutges?

Vaig seguir amb particular interès el cas de Juana Rivas, una mare que va fugir i es va amagar amb els seus fills per tal de no entregar-los a la seva parella, pare de les criatures i maltractador comprovat, tot i que el jutge li havia ordenat que la custòdia era compartida.

El pare la va denunciar i, en tornar a reaparèixer la mare amb els fills, la van detindre i jutjar.

Bretolades polítiques (o problemes semàntics)

Hi ha dues menes de bretolades. Les que fan els descervellats i les polítiques.

Les primeres són aquelles de guixar rètols i parets, de trencar mobiliari urbà o qualsevol destrossa que els vingui a gust. Les fan “perquè sí”, per passar-s'ho bé, per anar contra el sistema establert. Ells no entenen ni volen saber de política; són, s'anomenen “anarcos”. Primer problema semàntic. Segurament no s'han llegit mai cap llibre sobre el pensament anarquista i no saben un borrall del que representa ser-ho.

Els segons, els que fan bretolades de signe polític, ja són una altra cosa.

Valldoreix, poble o ciutat jardí

Cada any, a la Fira d'Entitats de Valldoreix, totes les Associacions exposen, a la plaça del Casal, les seves activitats, els seus projectes.

Són gent entregada, il·lusionada, entestada en fer poble. Una gent que creu que fer Valldoreix no és només pagar impostos i rebre tots els drets del contribuent; sinó que, a més, és col·laborar en la vida col·lectiva del poble.

Aquest és, al meu entendre, un dels problemes més importants de la nostra vila.

Pàgines

Subscribe to Rafa Usero