L’Aisha

L’Aisha és magribina. Va venir a Catalunya de petita amb els pares i dos germans més, ja fa vora trenta anys.

Els germans van anar a escola. Ella no, perquè era noia. I una noia no n’ha d’aprendre res que no sigui feinejar a casa. A l’Aisha li fa vergonya dir que no sap llegir. Coneix algunes lletres de pal –les majúscules- i els números. En sap comptar i entén els canvis a la botiga.

Es va casar amb un noi estranger, musulmà crec, i van tenir una nena i un nen. Els dos van a escola. L’Aisha es va separar i el marit, que ja no és marit, no li passa res de pensió. Aleshores, ella tira la família endavant netejant cases.

Abans, quan sortia a treballar, deixava els nens amb els avis. Ara ja no. Diu que l’àvia turmentava la nena, que té nou anys i és la gran, amb històries de “si el vestit massa escotat”, que si ”l’escola per a nens”, que si “les oracions...” Ara va trampejant la situació amb cangurs, amb amics de la nena i amb els seus tiets.

L’Aisha vol que els seus fills siguin com els fills d’aquí. No vol que li passi com a ella.

Per Nadal ha d’amagar els guarniments. Per a Reis, oculta els regals, per al carnestoltes... Són festes religioses i el seu pare, l’avi dels seus fills, no veu amb bons ulls aquestes celebracions.

Em deia l’altre dia: “Si els nens ho respiren a l’escola, ho veuen en els altres nens, què he de fer jo?”

 

S’ha negat a dur el mocador ni cap peça que li cobreixi el cap. Als pares no els agrada i ella els argumenta que “se puede ser tan límpia con velo o sin él”. La meva àvia andalusa va dur mocador durant tota la seva vida. La vam enterrar amb el mocador dels diumenges, el millor que tenia. Sembla mentida com les històries es repeteixen.

La lluita de l’Aisha és la mateixa de moltes noies magribines que tenim aquí, a casa nostra i que lluiten per a la integració. Viu a Rubí perquè els pisos són més barats, però es guanya la vida a Sant Cugat. Coneix molta gent santcugatenca i hi viuria si l’habitatge fos més assequible.

És la història dels nous catalans. Aquí, a Sant Cugat, trigarà més en arribar. Però arribarà. I aneu a saber si d’aquí a vint anys no tindrem una alcaldessa magribina.

La història és real, no me l’he inventada; només li he canviat el nom. Per cert, Aisha, d’origen musulmà, vol dir viva, activa enèrgica.

Rafa Usero

Mestre jubilat i actor.

Notícies relacionades