No podran engarjolar les idees

A vegades, davant de tot allò que no ens agrada al nostre voltant, davant de les injustícies més evidents, d'una corrupció sense fi o d'unes condicions laborals indecents, i es parla sobre els motius pels quals tot és d'aquesta manera i no d'una altra millor, es diu que si tot és així és perquè la gent vol, perquè no fem res, perquè la gent vota al PP (o al PDECAT)... Així, ens culpem a nosaltres mateixes de la nostra precarietat, i no en una mena de crítica gramsciana a la indiferència, sinó en un exercici claríssim de confondre'ns d'enemics.

Si ens trobem en uns anys tan desmobilitzats, està clar que és a causa de diversos i complexos factors que no intentaré detallar en aquesta columna, però un d'ells, de manera evident, és l'actual model de producció, cada cop més alienant, desconnectat de la vida i de la resta de classe treballadora: contractes temporals, horaris que canvien sense parar, mobilitat, per exemple, són maneres de dificultar l'organització de les treballadores en defensa dels seus drets. I un altre factor, també molt relacionat amb el model de producció i la societat de consum és un individualisme extrem que ens fa allunyar-nos de tothom i no veure que els nostres problemes no són pas personals, sinó que són els mateixos que les del costat i, per tant, si millorem la situació serà millorant-la per totes i no només per nosaltres.

Ara bé, tot i viure uns anys que semblen molt apagats a nivell de mobilització (potser és que els primers anys de la dècada van deixar el llistó molt alt, sobretot a les que no fa tants anys que vivim i, per tant, lluitem), hi ha un altre factor que té a veure amb el fet que aquesta no revifi, un factor constant i imprescindible, canviant, explícit o sibil·lí a conveniència, del qual us vull parlar en aquestes línies: la repressió.

Quan parlem de repressió sovint pensem en brutalitat policial o en la presó. Una brutalitat que acaba impunement amb vides, i una presó que amaga les vergonyes d'una dictadura silenciosa, amb tot de pobres engarjolades, i amb centenars de preses polítiques. I sí, parlem de l'Estat espanyol i no pas de Veneçuela. I sí, parlem de preses basques, de les que participaven de l’ETA però també de les que passen anys a presó sense haver-se celebrat cap judici, de les advocades a les quals demanen anys de presó per exercir la seva professió, de les detingudes anarquistes de Pandora i una llista interminable de mostres de la democràcia a l'espanyola.

Però no només parlem de presó quan parlem de repressió. També és repressió quan en una empresa són les persones que exerceixen el seu dret a vaga les primeres a ser acomiadades a la menor oportunitat, també és repressió quan et trobes mossos armats amb metralleta pel carrer, també és repressió quan et graven amb desenes de càmeres pel carrer, curiosament pels carrers on hi ha botigues que s'han de protegir i no a les zones fosques on es produeixen el major nombre d'agressions sexuals (i amb això no vull dir que aquesta sigui la solució a les agressions, però no parlem de seguretat amb tant de cinisme!), també és repressió indirecta quan les companyes no volen ajuntar-se amb tu perquè ets qui està ficada en política, quan et retreuen menystenint-te que et colis al metro darrere d'algú, o quan et miren malament si et fas un petó amb algú que sembla ser del mateix sexe que tu pel carrer. I també, evidentment, ho són multes, identificacions, seguiments, i judicis... com el que li faran al Casal de Joves La Xesca el proper dia 3 d'abril.

Està clar que si volem canviar el món ens intentaran aturar, perquè aquest no és així perquè sí sinó perquè beneficia molt unes quantes persones, i no precisament les que no s'organitzen a la feina ni tota la gent que vota el PP (o el PDECAT). Ara bé, si defensem entre totes allò que beneficia a totes, cap mena de repressió ens podrà aturar. Perquè com bé deien, podran multar, jutjar o engarjolar les persones, però mai podran engarjolar les idees.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades