La revolució serà feminista o no serà

Ja ha passat el 8 de març, i sembla que tot ha de tornar a la normalitat. Sí, la situació normal (entengui's com habitual) d'encarregar-se de tot el treball reproductiu, de cobrar menys per la mateixa feina, de ser assetjades sexualment, que ens tractin com si fóssim nenes petites o objectes... Sí, tot segueix igual, perquè està clar que per sortir a manifestar-nos un dia, encara que com aquest any es tracti de manifestacions massives, les més grans dels darrers anys, arreu dels Països Catalans, no podrem canviar els rols patriarcals que tenim integradíssims a la nostra societat, és a dir, en cadascuna de nosaltres.

I això no vol dir que haguem de deixar de fer manifestacions, sinó que encara hem de fer més coses. Sí, tenim molta feina, i aquesta feina és de les dones. Però com és de gratificant que per un cop l'esforç sigui per beneficiar-nos nosaltres mateixes! Perquè sí, haver de dedicar hores a lluitar -assemblees, actes, formacions, reunions, manifestacions...- quan no tenim gairebé hores per dormir, és dur. Però si no tenim vides que valgui la pena viure tant és la resta, així que és prioritari perquè ens hi juguem la vida, literalment.

Una de les coses que es discuteixen sovint al voltant de com ens hem d'organitzar per lluitar pel feminisme és si s'ha de fer a través de col·lectius mixtes o no mixtes, és a dir, només amb dones. I hi ha molta gent que no entén les que apostem per disposar d'espais no mixtes, perquè pensen que la transformació feminista s'ha de fer amb tota la societat i, per tant, també amb els homes. I jo no dic que els homes no hagin d'intentar ser una mica més feministes cada dia, és clar que sí, però és la seva responsabilitat i no la nostra. I, sincerament, no m'importa què opinin al respecte, perquè per un cop l'opinió que preval i la qual han d'assumir si realment volen canviar la seva actitud, és la nostra. I no vull dir tampoc que els homes no puguin parlar sobre feminisme, és clar que sí, que ho han de fer, però no han de decidir cap a on tirem per alliberar-nos, perquè no som cap princesa que espera que el seu príncep l'alliberi; perquè l'única manera de construir una societat que ens tingui en compte és si la construïm nosaltres mateixes; perquè ja està bé de protagonitzar-ho tot, tota la història ja es tracta d'homes parlant d'homes que van fer coses, així que no us amoïneu si no sou els protagonistes de la lluita feminista. O potser sí que us hauríeu d'amoïnar, perquè si les dones ens empoderem i fem la nostra revolució, evidentment perdreu privilegis.

A més a més que només nosaltres hem de bastir la lluita feminista, els espais no mixtes són importants pel potencial revolucionari que tenim les dones. Als espais mixtes, les dones ens trobem en una situació d'inferioritat permanent (i sí, potser a tu no et passa perquè tens molta confiança i estàs molt còmoda amb els teus companys, però la societat masclista ens llegeix així de manera que no podem fer de l'excepció la norma), però no es tracta només de crear espais en què ens sentim còmodes per parlar, en què no se'ns jutgi, en què no se'ns infantilitzi, en què no se'ns interrompi, en què se'ns escolti de debò... Es tracta de generar espais en què el protagonisme el tinguem nosaltres, en què parlem sobre com volem canviar el món, en tots els sentits i no només en els «temes de dones», perquè no sé si us heu adonat però ningú parla de «temes d'homes», com si tota la resta de coses que no són només «de dones» no ens afectessin (lleis, economia, política...).

Perquè com a dones, per la mateixa socialització que tenim, tenim moltes capacitats que s'amaguen però que tenen un gran potencial revolucionari: igual que liderem la família i fem peripècies per arribar a final de mes, perquè no hi hagi baralles, perquè tothom tingui tot allò que necessita, podem liderar grups amb la major eficàcia; igual que tenim en compte la cura emocional dels nostres amics, podem tenir en compte la salut emocional de grups polítics organitzats; igual que ens autoexigim sempre el màxim ja que cada cop que parlem o actuem ens jutgen per veure si ho fem prou bé, ens autoexigim per donar-ho tot amb la causa amb què ens hem compromès; i igual que ens eduquen per tenir cura de la resta, podem allunyar-nos una mica més fàcilment de l'individualisme imperant en aquesta societat, perquè el col·lectiu, i no nosaltres, és allò important.

En definitiva, crec fermament allò que «sense les dones no hi ha revolució», i no només perquè si no ens alliberem nosaltres no es pot dir que la societat s'hagi alliberat de l'opressió, sinó perquè si la revolució la fan només els homes no ho serà pas, de revolució. Igual que no esperem que les classes benestants ens tinguin en compte quan fan reformes, ja que les fan en contra de nosaltres, igual que no esperem que l'Estat espanyol afavoreixi cap autodeterminació de cap poble, ja que obté els seus beneficis d'oprimir-nos, no esperem que els homes ens ajudin, ens tinguin en compte, ens vinguin a salvar de l'opressió que ells mateixos exerceixen sobre nosaltres. O ens alliberem nosaltres o no ho farà ningú. Així que trobem-nos i, juntes, entre totes, siguem manada i construïm un món lliure de cap opressió, començant per ser lliures nosaltres mateixes.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat.

Notícies relacionades