Cola’t tu també i aturem les pujades del preu del transport!

Passo darrere d'una persona, per sortir dels ferrocarrils, i se'm gira per recriminar-me la meva actitud: “paga com tothom, dona!”, “darrere meu no et colis!”, “quina poca vergonya!”. Jo, amb la meva dèria de convèncer la gent dels motius que em porten a colar-me, sempre intento fer pedagogia, explicar molt amablement el perquè de la meva actuació, i malgrat la majoria de vegades no rebi una escolta activa de la persona “afectada” en qüestió, experiències fructíferes d'haver-ho fet em continuen empenyent a provar-ho amb la més gran de les paciències.

Acostumo a explicar quatre coses principalment: la primera és una qüestió material, i és que el preu dels transports, que han augmentat un altre cop aquest any, fa gairebé impossible de pagar tots els desplaçaments que hauria de fer per continuar la meva vida. I està clar que, per no poder-me pagar el transport, no penso deixar d'anar a estudiar, d'anar a treballar, o d'anar a quedar amb gent. Podria renunciar a fer aquestes coses, però no, no em val la pena aïllar-me per no poder pagar un transport que se suposa públic i, per tant, que existeix perquè el puguem fer servir totes les persones.

La segona, és el motiu d'aquest preu. Hem d'assumir treballar fins a l'infinit per pagar-nos el mateix desplaçament cap a la feina perquè no hi ha una altra manera de gestionar el transport? No, sense dubte. Els sous de tants i tants directius –que, a més a més, són opacs– amb l'afegit de les condicions de precarietat de les treballadores del transport, fan evident que el preu que estem pagant és desorbitat i està malament distribuït, que podria ser inferior i accessible, que no és necessari i, per tant, no estem obligades a assumir.

La tercera, és que realment colant-me no faig que aquest preu sigui així, o més elevat, ni faig pagar més a qui em deixa passar darrere. Si amb algú ens hem de cabrejar és amb qui es lucra d'aquests preus desorbitants, no amb qui no s'ho pot permetre i es cola, així que explico com jo no sóc pas l'enemiga sinó que els directius són els que es beneficien d'això i m'obliguen a colar-me.

"Si totes decidíssim colar-nos totes als transports, es veurien amb l'obligació de rebaixar els preus fins que estiguéssim disposades a pagar-los"

La quarta, i més important que la decisió individual de no sotmetre'm a la dictadura dels preus, de la feina sense límits de precarització, de l'aïllament per motius econòmics, és la que contraresta l'argument que sovint escolto de “si tothom fes com tu, això no s'aguantaria!”, perquè trobo que és completament al revés. Si totes decidíssim practicar la insubmissió a aquests preus i, per tant, colar-nos totes als transports, es veurien amb l'obligació de rebaixar els preus fins que estiguéssim disposades a pagar-los (i tinguéssim capacittat econòmica per fer-ho). I no només això, està clar, ja que la desobediència individual no té cap força, sinó que cal que sigui massiva, organitzada i amb unes propostes clares per subvertir el problema.

I és aquí on iniciatives com la de Stop Pujades prenen tot el sentit del món. Complementar la desobediència massiva als preus de TMB amb la mobilització, la visualització del problema i, per tant, de les seves causes i possibles solucions, és necessari per aturar i revertir aquesta situació. Amb les mobilitzacions del 2014 es va contribuir a la congelació tarifària, de la mateixa manera que la insubmissió i organització en contra del servei militar obligatori van empènyer que ho deixés de ser, igual que les vages de treballadores aconsegueixen revertir situacions de precarietat laboral. Les lleis funcionen només si les obeïm, els preus del transport, també. Amb desobediència massiva, organització i lluita al carrer podem aconseguir la rebaixa del preu, igual que hem aconseguit tots els nostres drets.

Els preus no són aquests perquè sí, està clar, sinó que són per engreixar les butxaques dels directius d'aquesta gestió. Per això no estem disposades a pagar-los, a seguir treballant infinites hores per al benefici individual d'uns pocs, a deixar que allò que hem aconseguit col·lectivament i que hauria de ser gestionat de manera pública i transparent perquè es sufraga amb els diners de totes sigui una font d'ingressos per a la bona vida d'algunes persones mentre la resta, usuàries i treballadores, hem de malviure per pagar-ho.

Ja sabem, la millor manera de fer front a aquesta estafa és no assumint-la, així que animo obertament a tothom a colar-se, a organitzar-se, i a participar de les protestes pels nostres drets bàsics com hauria de ser considerat el transport públic!

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Categoria: 

Notícies relacionades