‘Res nullis’ o de la caça necessària a l’esport

Extracte de Porcs i Jardins. The Dark side of Collserola.

La història de l’espècie humana dóna per fet que per a la supervivència es va abastir de tot allò que tenia a la natura: abric, aixopluc i eines per al desenvolupament. La innovació va ser equivalent a l’augment del rendiment dels elements de l’entorn, sense valorar paràmetres energètics.

Inicialment amb la recol·lecció d’aliments i amb el gran canvi amb l’aparició de l’agricultura i la ramaderia, l’espècie humana van poder augmentar la producció i tot el que va comportar. Molt abans, fa uns 10.000 anys la població mundial es fonamentava en la recol·lecció i la caça.

El que anomenem revolució neolítica va passar fa uns 7.000 aC. a Orient Mitjà i fa uns 4.000 a la zona cantàbrica. Va aparèixer en gran mesura la desforestació i el canvi en l’entorn per a la domesticació. Aquest procés ha anat evolucionant i actualment no existeixen grans comunitats que visquin de forma nòmada. Aquests grupuscles se situen en reserves o zones naturals protegides. La domesticació dels animals passa pel canvi en l’entorn per poder abastir primer als caps de bestiar i posteriorment a nosaltres. El rendiment energètic que això comporta només es va compensar amb els avenços fins a un cert punt.

Al començament del Neolític la cacera era d’un 20-40% encara i anava en declivi. L’agricultura i en especial en aquesta etapa la ramaderia, propiciava la domesticació de determinades espècies. Aquestes són difícils de determinar quan deixen de ser salvatges ja que existien els agrotipus (subespècie prèvia a la que coneixem).

A l’edat de bronze la cacera ja era marginal (3-4%) i l’economia era bàsicament ramadera. La possible resposta a la era post-glacial i per tenir l’aliment més a l’abast, va afavorir la domesticació. Es van prioritzar animals que fossin gregaris per evitar dispersió i problemes territorials. El senglar es domestica a la segona onada, sobre el 6.000 a.C. al Pròxim Orient.

Un cop la ramaderia va fer que la cacera no fos l’activitat de subsistència, aquesta va passar a tenir tres funcions:

- Subsistència marginal però, que segons la situació (guerra, epidèmia, etc.) podia ser determinant.

- Activitat esportiva per demostrar les habilitats com a caçador, fonamentat en la preparació per a la guerra.

- Repressiva contra els carnívors que atemptaven contra el patrimoni dels ramaders o agricultors o la seguretat civil en general.

El dret romà tenia absoluta llibertat de caça i pesca. Les peces eren res nullis, o coses de ningú i passaven a ser propietat del caçador. El dret germànic es guardava el dret de caça per a determinades peces i per al rei. A l’Edat Mitjana va passar el dret als nobles, a l’església i finalment a les Polas (el que actualment son els municipis). El Renaixement transforma la caça en una activitat social. Al segle XIX es van perdre amb la Revolució Francesa els privilegis de la noblesa, però es va unir per sempre el dret de cacera amb la propietat del sòl. El segle XX reconeix el dret a caçar de qualsevol ciutadà però el condiciona a la possessió d’una llicència i en molts casos de permisos (vedats i reserves). La llei d’algunes autonomies considera la peca de caça com res publica i és propietat de tots i administrada per l’Estat, o les comunitats autònomes segons el cas.

Alejandro Cuesta Hidalgo, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades