A les costes del mar mediterrani s’està cometent un crim contra la humanitat i el botxí és Europa. Fins ara Europa ha tingut un paper passiu davant de la tragèdia, ara Itàlia ha fet el primer pas, però en contra de tot pronòstic ha estat en detriment del salvament de vides. La resta de països callen, i un altre cop és la societat civil la que crida.
Cada matí, a l’arribar a l’escola, tothom deixa la jaqueta i la motxilla al seu penjador. L’Albert molts dies se n’oblida i s’asseu a la cadira amb tot posat, la mestra li senyala un dibuix on es veu un noi penjant la jaqueta i acte seguit s’aixeca i fa el que toca. A la classe són 17 alumnes, dos mestres d’educació especial i una psicopedagoga. Durant els deu primers minuts de classe tothom explica què va fer ahir a la tarda.
Què està passant a les escoles catalanes? Sembla que han saltat les alarmes! Als mitjans, a la política i al carrer s'escolten comentaris de denúncia sobre assetjament i adoctrinament a les aules. Aquests comentaris m'espanten, és molt perillós i antidemocràtic utilitzar el poder polític i la seva influència sobre el sistema educatiu per manipular les creences i les ideologies de les generacions futures. Però tranquils! No patiu!
Probablement molts i moltes joves de Sant Cugat han arribat aquest dilluns a classe o a la feina cansats i amb cara de son, però amb la sensació i energia d’haver passat un gran cap de setmana i amb ganes de que arribi el següent. I és que l’agenda d’aquest cap de setmana era de traca i mocador: festa d’arquitectura a l’ESTAV-UPC, Concurs de bandes juvenils a Valldoreix, Concerts a la Floresta i l’Encabronada a Sant Cugat.
Hi ha diverses versions sobre com i quan es va iniciar la celebració del 8 de març, tradicionalment s'han destacat trets fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton i el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on van morir 142 obreres en vaga per demanar millors condicions laborals.
Imagina un nen coix a qui a l’escola se li demana cada dia fer una prova que consisteix en córrer 300 metres en un temps limitat. Una bogeria, no? Doncs aquesta situació és la que viuen molts nens i nenes que pateixen dislèxia. A l’escola la majoria de continguts i activitats es treballen i es plantegen a través del llenguatge escrit, cosa que dificulta l’assoliment d’objectius per aquests alumnes.
Des de l’any 2000 i cada tres anys l’informe PISA centra l’atenció pública en l’ensenyament. Als mitjans de comunicació i al carrer es comenten les ultimes puntuacions: Espanya s’estanca en matemàtiques i ciències i puja en comprensió lectora, Catalunya puja i supera la mitja espanyola i Singapur desbanca a Finlàndia.
“De la meva infància no me’n queda cap record feliç”. Amb aquesta trista sentència comença l’impactant llibre autobiogràfic del jove escriptor francès Édouard Louis. En aquest llibre, titulat Adéu a l’Eddy Bellegueule, l’autor ens relata les habituals i reiterades humiliacions i pellisses que va rebre durant tota l’etapa escolar a càrrec de dos companys de classe.
Posar en marxa una campanya municipal de recollida de sang, fer un estudi de la immigració al barri, fundar un diari, fer una campanya que fomenti l’ús de la bicicleta, fer un mapa cartogràfic de la ciutat, inventar un producte i definir-ne la seva comercialització, etc.
Ja sigui per ganes de viure noves experiències o de retrobar-se amb un mateix, de prendre's-ho com un repte personal o, inclús, per no haver trobat ningú amb els mateixos plans. La qüestió és que cada estiu molts joves decideixen marxar sols de viatge. Els destins poden ser molt variats: des d'una escapada als Pirineus o un viatge pel nord d'Europa fins a creuar oceans i canviar de continent.
