Revolta contra l’esperit nadalenc

Ja està decidit, un cop acabin de passar les festes de Nadal trucaré a algun mèdium televisiu. Si home ja sabeu, algun Sandro Rei o alguna Esperanza Gracia,  aquells que ens ofereix respostes a les coses que ens pertorben i ens inquieten. L’amic invisible i el dinar de Nadal són dues festes que hem pertorben i m’inquieten.

L'amic invisible és un invent digne del més pur surrealisme, i evidentment del capitalisme: esperes un regal més o menys digne i en realitat t’acabes trobant amb un nyap. Però, de fet, si hi penses bé, no pot ser d'una altra manera ja que la situació és més aviat missió impossible: s'ha de comprar un obsequi, amb un preu màxim a gastar establert i sense potser conèixer molt bé a qui li has de regalar, o encara pitjor, la coneixes i és la persona més odiosa i que pitjor et cau del grup.

En aquestes condicions encertar-la és gairebé un miracle. Et passes hores i hores rumiant i anant com un zombi de botiga en botiga, mentre pels carrers sonen les nadales més enganxifoses que et pots tirar a la cara. Fart de la situació, acabes comprant una cosa que t'agrada a tu i que, evidentment, a l’altre no li fa cap gràcia. Tot plegat un exercici absurd de voler materialitzar l'esperit una mica empallegós que només impregnen aquestes dates: pau i amor.

Per no parlar de les pistes de gel que ja fa uns anys s’han posat de moda. Instal·lar en ciutats del mediterrani, com Sant Cugat, un equipament temporal que té un cost ecològic de manteniment absurd. Mentrestant a París fa més d’una setmana que està en marxa la COP21 per intentar trobar un consens sobre la problemàtica que presenta el canvi climàtic.   

Un altre tema que em crida l’atenció de les dates nadalenques és el dinar de Nadal. Tot sembla perfectament preparat perquè tot surti "com Déu mana", santa innocència! Ja des de petit vaig anar veient com a cada costat de la taula va pujant el to de veu en discussions apassionades sobre temes recurrents que no tenen res de personal. Però per obra i gràcia del menjar i sobretot pel beure semblen assumptes de vida o mort.

La descoberta és xocant i una mica inquietant, però amb el temps i a mesura que m’he anat fent gran, he de dir que ara espero el moment de la pujada d'adrenalina i a vegades fins hi tot la provoco. Potser és la meva revolta personal a l'esperit nadalenc. A veure què hi diu el Sandro Rei o l’Esperanza Gracia.

Notícies relacionades