Oda al futbol

El món del futbol, i en especial el barcelonisme, ploren la mort de l’holandès volador que ens va deixar el passat 24 de març. Cruyff va capgirar, revolucionar i sacsejar el futbol, la mentalitat perdedora dels culés i dels catalans. Recordo les meves primeres tardes de futbol. Frank Rijkaard seia a la banqueta dels blaugranes i Ronaldinho era l’astre que dominava la davantera del Barça i Xavi el cervell que tot ho veia.

Que poc em podia imaginar en aquella època que Cruyff havia estat el garant de tot el que jo estava gaudint. Un futbol de toc ràpid i àgil. Que sempre mira la porteria contraria, l’important és donar emoció als espectadors, sempre deia l’holandès. Gràcies a la seva manera de pensar el futbol jo, i molts altres aficionats, ens em quedat embadalits i enganxats a la televisió de manera permanent i dubto que molts ens puguem deslliurar d’aquest plaer.

Era una persona convençuda del que feia, de com ho feia i amb l'objectiu clar de perquè ho feia. No patia per si allò que duria a terme li sortiria bé o erraria en l’intent, no tenia complexes. “Si quieres una cosa hágalo, si después hay consecuencias ya veremos”, explicava Johan.

La franquesa era un element clau que el caracteritzava i s’unia amb l’optimisme, que li permetia veure les parts bones de tot allò que li passava en l’àmbit familiar i esportiu. “Es un ventaja para nosotros que yo como jugador no gana más ligas porqué sino ahora lo que hago como entrenador no tendría ningún mérito, hay siempre que aprovechar la historia”, ironitzava en una entrevista amb Joaquim Maria Puyal.

La seva peculiar i única manera de parlar, tot i que costava d’entendre a vegades, no li va impedir transmetre el seu ideal futbolístic, ni com a jugador ni molt menys com a entrenador. “Les coses que diu, no se’n dóna compta, però fan gràcia i això al jugador ja el fa estar alegre”, comentava Xavi Hernández de l’experiència viscuda a la selecció catalana.

Com a tècnic i després com a persona Cruyff va retornar amb escreix al món del futbol tot allò que el joc li havia donat en els seus inicis vitals i ho va fer sempre amb l’estima i la passió com a guia indispensable. “El millor homenatge que li podem fer és mantenir sempre viva la seva filosofia futbolística”, afirmava trist Pep Guardiola després de conèixer la notícia. 

“Ens imaginem un Barça sense la seva arribada?”, es preguntava el deixeble. Doncs no. Ara alguns diuen que ell és una peça més de tot l’engranatge, però ningú pot negar que és la peça clau i única. Va viure sempre mirant la porteria contraria, fent tot allò que pensava sense donar pausa ni treva. Ha mort d’un dia per l’altra i sense avisar, com els seus atacs, com la seva manera de pensar el futbol directe i sense aturador. El seu fill Jordi ja ho va avisar: “L´únic que domina al meu pare és ell mateix”. Que la terra et sigui lleu, mestre. 

Notícies relacionades