Oh Nadal, per què has tornat?

S’acosten aquelles dates que molts petits tenen marcades amb un gran cercle al seu calendari perquè és un moment que per a ells és de màxima il·lusió. Molts altres adults també tenen marcades les mateixes dates amb un altre gran cercle però ni de bon tros l’afronten amb la mateixa il·lusió. Sí, estic parlant de l’última i la primera setmana de l’any, estic parlant del Nadal.

Aquell magnífic període de temps en què l’Ajuntament instal·la una pista de gel, enlluerna els carrers amb les rosasses del Monestir i engalana els carrers amb l’esperit de Nadal. Aquell magnífic període de temps en què el capitalisme ho engloba tot i ho taca tot amb els seus tentacles immensos i infinits. Aquell magnífic període de temps en què les botigues posen a tot drap i en bucle infinit el disc ratllat de fa 10 anys de les millors nadales.

Aquell magnífic període de temps en què vas com un boig per totes les botigues del centre intentant comprar un regal d’amic invisible que ni et va ni et ve perquè la persona que t’ha tocat no et provoca ni fred ni calor. Aquell magnífic període de temps en què la màgica que l’envoltava ja fa temps que s’ha esvaït perquè ja has descobert totes les veritats amagades entre papers d’embolicar i tres reis mags.

Aquell magnífic període de temps en què tornes a veure familiars que no has vist durant tot l’any, amb qui poca cosa hi tens en comú, més que la sang que us corre per les venes. Però malgrat això saps que has de mantenir les formes, somriure i estar alegre perquè és Nadal. Però pocs cauen en la certesa que el que passa en aquest magnífic període de temps pot passar qualsevol altre dia de l’any. Quedar amb la família, fer un obsequi als més estimats o compartir els moments amb aquells qui realment aprecies i estimes ho pots fer quan vulguis i no quan la societat ho marqui.

Però si això no et convenç, només cal esperar el dinar de Nadal. En una taula de pensaments enfrontats sobre la sobirania de Catalunya. Mirar el mòbil i veure que són les 17:14, dir-ho en veu alta i esperar que la beguda, el menjar i els tòpics del cunyat facin la seva en una lluita dialèctica d’allò més enriquidora. Si això ja no funciona, aleshores ja no sé què creure de l’esperit nadalenc.

Notícies relacionades