Estat espanyol, impunitat

Francisco Franco mor. Arias Navarro, cap del govern designat per Juan Carles I i pel mateix dictador ocupa el poder de l’estat en uns moments molt convulsos. Les forces franquistes es divideixen entre els immobilistes i els aperturistes. Navarro, aperturista, no és capaç d’unir la divisió franquista i les seves polítiques de repressió no són ben rebudes per la població. Per una altra banda, la pressió democràtica cada vegada és més present. Finalment, les Corts franquistes decideixen dissoldre’s i convocar eleccions. D’aquestes eleccions Adolfo Suárez i la UCD (Unión de Centro Democrático) en surten guanyadors. Un partit de centre dreta serà l’encarregat de gestar la transició espanyola, i a més la constitució no es farà mai a través d’un govern de concentració.  

Amb aquests fets descrits fins ara, queda clar que el franquisme no ha estat mai qüestionat ni la seva ideologia ni ha perdut mai el control del poder. Mai s’ha produït un procés de ruptura amb la dictadura, tot al contrari. Les forces democràtiques són les que van anar a buscar les forces franquistes per realitzar el que s’anomenarà, de manera errònia, transició. Dic de manera errònia perquè el que es va produir a l’estat espanyol va ser una transacció. Va ser un procés d’obertura parcial i gradual que no va trencar mai amb les lleis franquistes de manera contundent i tampoc es va impedir que les elits franquistes seguissin al poder.

Aquest escenari té la seva raó de ser. Els entesos diuen que la transacció buscava l’estabilitat i consens. Les gran elits que van impulsar la transacció espanyola volien mantenir l’estabilitat i el consens entre totes les parts implicades perquè no volien en cap moment perdre el control del poder. No volien que la transacció fos fallida i que l’estat espanyol entrés en un conflicte obert entre les dues parts que dividien aquella Espanya. A canvi del consens però, el que es s’ha obtingut és una manca de trencament amb el franquisme.

A partir d’aquí el que es deriva d’aquesta transacció és un estat espanyol mentider i on es permet la impunitat. Un estat espanyol que ha imposat el monarca, no reconeix l’autodeterminació dels pobles amb nacionalitat pròpia i ha permès que les elits franquistes continuïn al seu seient. Ens van vendre la moto dient que la transacció espanyola era l’única manera de tirar endavant. Pot ser en aquell moment sí. Però ara aquell sistema ja està podrit i caduc. La transacció ens ha deixat un sistema electoral que fomenta el bipartidisme i de nou l’estabilitat entre el poder. La no participació de la ciutadania en la transacció, desmobilitza i desmotiva la població apuntalant així la incultura política i democràtica.  

Aquella transacció també ens ha deixat un estat capaç de gastar-se més de 800.000€ en la desfilada de la Festa Nacional que a més celebra el genocidi al poble americà. Un estat, aparentment democràtic, permet que la ultradreta feixista es mobilitzi en una manifestació a Montjuïc, cremi estelades i amenaci al fotoperiodista Jordi Borràs. La transacció permet que la televisió pública li faci una entrevista distesa a la néta del general Franco, Carmen Martínez-Bordiu sense qüestionar la dictadura franquista.

 

En definitiva, aquella transacció ens ha deixat un estat on hi prima la impunitat, per segons qui. Mentides, una de les cançons del CD Benvinguts al Paradís d’Obrint Pas, ho deixa ben clar: “Tot era mentida al país dels farsants fins que la veritat els esclatà a les mans. Van fer eleccions i la van derrocar i la gran mentida tornà a començar”.

Notícies relacionades