Convergència i la capacitat de sempre caure drets

Diuen que els gats quan cauen d’una certa altura sempre ho fan drets. Això els hi permet enfilar-se a zones molt altes sense corre un perill excessiu. Poden jugar amb les seves preses i córrer per llocs elevats sense patir  gaire per la seva supervivència, perquè sempre tenen la capacitat de caure drets. També es cert que al moment de caure es poden  fer més o menys mal, però sempre ho fan dempeus. Una cosa semblant, i salvant sempre les distàncies, li passa ara a Convergència  i a CiU quan encara era federació.

Si ens fixem  en què la federació liberal va governar Catalunya durant 23 anys, vol dir que alguna cosa van fer bé, però que un cert do en caure drets també tenien i segueixen tenint. Però no cal mirar  tan enrere. El 2012 després de la retallada del constitucional a l’Estatut de Catalunya, gairebé dos milions de catalans van sortir en massa per manifestar-se i demanar la independència. CiU, que governava des de feia dos anys la Generalitat de Catalunya, va decidir convocar eleccions després d’un intent de diàleg fallit amb l’estat. L’objectiu? Deien que era escoltar “la voluntat d’un poble”.  Però el veritable raó era continuar tenint l’hegemonia de la catalanitat per tal de ser sempre majoria.

Per tal de mantenir la representació de catalanitat a les seves mans, de cop i de nou la federació nacionalista i liberal s’havia convertit en independentista. Això, evidentment, no és criticable i benvinguts siguin, sense les majories no es poden guanyar processos com el que vol iniciar Catalunya. Però les eleccions del 2012 es van saldar amb 12 escons menys respecte el 2010 però tot i així CiU va aconseguir ser la llista més votada amb una diferència aclaparadora respecte ERC, que va quedar com a cap de l’oposició. Un cop més, CiU ho havia tornat a aconseguir, havia tornat a caure dreta.

Aquella decisió pressa el 2012 ha continuat posant pedres a la recta carretera de CiU, pedres  tan grosses que han obligat a dissoldre la federació. El 17 de juny d’aquest any la cúpula d’Unió decidia abandonar el govern i dissoldre-la per no estar a favor de la independència de Catalunya. Les eleccions del 27 de setembre s’acostaven amb decisió i fermesa i Convergència estava sola davant del perill. Per primera vegada en 37 anys, el gat estava en seriós risc de caure cap per avall.

Però de nou, i després d’una maniobra molt ben explicada per Roger Palà a Crític, Convergència va arribar a un acord amb ERC per presentar-se junts a les eleccions conjuntament amb membres de la societat civil. La coalició va aconseguir 62 diputats i Convergència tornava a estar salvada de nou. Però,  tal com diu Joan Tardà, el que resulta més surrealista i el que genera més indignació és que aquells que sempre han  estat independentistes es converteixen en els camàlics de la història. Però uns camàlics mal vistos i desprestigiats a costa d’aquelles que se n’aprofiten.

Ara el presumpte 3% i la fugida de dos militants d’Unió cap a Convergència, fa trontollar el partit local de Sant Cugat i al seu torn el govern de la ciutat. El gat sembla que cada vegada és més vell i calcula menys les caigudes. Veurem si aquest cop cau dret. 

Notícies relacionades