Nadia

Nadia i Zelmai són la mateixa persona. Nadia Ghulam va néixer a Kabul al 1985; d'aquell país que va conèixer ja no en queda res. Eren pobres però alegres, diu. A l'edat de 8 anys va caure una bomba a casa seva mentre preparaven el té, i aquest no va arribar a la taula... Zelmai, l'únic noi de la família, va morir i ella va patir moltes ferides i cremades. Va sobreviure per la insistència de la seva mare per a ser curada, no calia invertir recursos en algú que estava en coma.

El pare va embogir, no va poder superar la pèrdua. La seva esperança i seguretat per a la vellesa va desaparèixer: sols quedaven dones a la seva família en un país on les dones no podien treballar en l'exterior. Així que Nadia als 11 anys va deixar de ser Nadia per dir-se Zelmai, el nom del germà mort. Va treballar dur per sustentar a la família i sense la seva ajuda tots haguessin mort d'inanició, condemnats en un país en guerra on només els homes podien aportar diners.

Gràcies a una ONG  va venir a Catalunya i va rebre atenció mèdica per les ferides externes, perquè les internes estaran sempre allà. Va tenir la sort que una família catalana l'adoptés i corregués amb totes les despeses mèdiques i personals. El govern la volia fora; al no ser considerada refugiada de guerra, no calia invertir recursos. Va sobreviure gràcies a la generositat de la seva família adoptiva.

Ara, Nadia és treballadora social. Ajuda a altres persones en situacions similars a visibilitzar el seu país, la seva gent i els seus problemes. Ha escrit tres llibres i fa contínues xerrades arreu. Al sentir-la et commou, i com no, si la veu de les injustícies viscudes és tan clara, no pot deixar indiferent. La vaig sentir parlar – al Mesón de Sant Cugat, gràcies als Amics de Pedra i Sang – amb certa facilitat del dolor viscut i de la seva transformació en acció positiva vers als altres. I per a mi no hi ha res millor que la veu de les persones afectades, perquè aquesta té una força que sacseja, que incomoda com una puntada a l'estómac; però alhora fa reflexionar, emmiralla i dona força als que encara no han sortit.

A l'Afganistan les dones no tenen cap dret; els homes siguin el marit, el pare o el germà decideixen sobre la seva vida. En la majoria de matrimonis les dones estan casades per força. Mónica Bernabé (periodista i corresponsal de guerra entre els anys 2006-2014) assenyalà que “És una tradició que l'home pagui una dot per la dona amb qui es vol casar. La dot és una gran quantitat de diners entre 2000 i 3000 euros, en un país on el sou d'un funcionari és de 60 euros. Quan l’home es casa considera que la dona és de la seva propietat, ha pagat per ella.”

“A la tradició afganesa, les dones són dipositàries de l'honor de la família, que es mesura amb la seva castedat. Per protegir aquesta honra, s'evita que surtin de la casa, intentant que la seva vida es redueixi a l'àmbit domèstic i, sobretot, que no tinguin relació amb persones de l'altre sexe. La virginitat de les dones abans del matrimoni és crucial. De fet, si mantenen relacions sexuals sense estar casades es considera que cometen adulteri, cosa que es castiga amb penes de presó”, diu l'informe Afganistan, Justícia, Pau i Drets de les Dones.

Nadia no existiria si no hagués rebut ajuda de tanta gent. Ens necessitem els uns als altres, som vulnerables i les injustícies que passen arreu del món ens haurien de tocar, perquè ninguna persona està exempta de res. Ella diu que “abans, la meva mare portava minifaldilla i veia la tele però avui porta el burca i ni tant sols escolta la ràdio.”

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Categoria: 

Notícies relacionades