Maribel Guillamón

Slow

És temps d'aturar-nos, de cuidar-nos i cuidar els altres. Temps d'iniciatives solidàries de moltes persones que de forma altruista s'organitzen per atendre a persones amb necessitats, joves i no tant joves que estan al costat de la gent que no pot anar a comprar menjar ni medicaments ni tan sols poden treure al carrer als seus amics de quatre potes, gent que malgrat l'enlentiment del nostre moment present miren al costat. Veïnes i veïns que malgrat les circumstàncies posen al centre la cura.

Endavant

Falten tres dies pel 8M i la nostra ciutat és plena d'activitats reivindicatives i de consciència. Abans els actes se circumscrivien en el propi dia i ara, i cada cop més, es va allargant en el temps. Aquest moviment seguirà fins que arribi la normalitat al nostre dia a dia, fins que no sigui necessari cap tipus de reivindicació, fins que tota aquesta violència invisible vers la dona la puguem identificar, la puguem veure i la puguem deconstruir.

Amors que maten

Hi ha amors que maten, això ho sabem ben bé. Amors que et treuen la vida, això ho saben bé les 1.044 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles des que es van començar a comptabilitzar al 2003, també ho saben els 36 menors assassinats a mans de pares maltractadors desde que es van començar a comptabilitzar al 2013. També ho saben els familiars i amics de les víctimes que hi ha amors que destrueixen física i anímicament.

Contrarevolució

Recentment em van parlar de les dones tradwife, un moviment d'"esposes tradicionals" a l'ús. Dones que aspiren a convertir-se en perfectes cuineres, mares, esposes a imitació de les dones dels anys 50. Com aquells consells que circulaven a l'època franquista, escrites per Pilar Primo de Rivera al 1953 i la veritat és que ella mai es va casar ni va tenir fills però alliçonava de com havia de ser la dona ideal.

Quinze

El passat 28 de desembre va fer quinze anys de la Llei Integral contra la Ciolència de Gènere (LO 1/2004), una llei llargament reclamada per organitzacions feministes per posar un marc legal a la violència contra les dones. Van passar molts assassinats sota el nom de crim passional, que de passió no en tenia res però sí molt de masclisme. Eren assassinats encoberts on ningú registrava els seus noms ni qui ho havia fet.

Paula

Ella, com moltes dones, va pensar que aquell home que acavaba de conèixer era el seu príncep blau, era encantador, al menys això li va semblar, la trucava constantment interesant-se per com estava i li deia tot de coses maques. Paula tenia 30 anys, havia tingut dues parelles més però no l'omplien suficient com per plantejar-se alguna cosa més seriosa. Tenia una bona feina i un futur prometedor. Ell tenia dificultats, havia tingut una infància difícil i la vida no li havia anat bé, no tenia feina i es queixava que la vida havia sigut molt injusta amb ell.

Olvido

Ella, com moltes dones, va dedicar la vida a la seva família. S'apropa als 80 anys i li és difícil canviar la mirada. Es va casar jove, bé, com abans s'acostumava a fer. De seguida es va trobar amb dos fills i un home cada cop més insatisfet amb ella. La veritat és que no volia casar-se, volia estudiar i ser mestra. No li van faltar pretendents doncs l'Olvido als 20 anys era preciosa. La seva família només feia que dir-li que es casés... Què anava a fer una dona sense marit?

El masclisme mata

El masclisme mata. A mi m'ho recorden les 1.025 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, feminicidi íntim que es diu. Potser et preguntaràs per totes les altres, aquelles que no tenien vincle amb l'agressor i et diré que aquestes no compten en aquesta estadística oficial que va començar al 2003. I no compten malgrat que en el conveni d'Istanbul així ho especifica. El govern central en va ratificar la seva permanència al 2014 però encara no hi son.

Aquí també

Tendim a creure que el nostre pensament, la nostra forma de relacionar-nos o inclús de vivenciar les experiències són comunes al que ens envolta. De fet, ens incomoda la diferència, tot allò que no referma el nostre jo, la nostra mirada de com han de ser les coses. Acostumem a viure en bombolles, bombolles unitàries. Acostumem a veure les coses d'una forma reduccionista i molt semblant, neguem altres mirades, el que és diferent, reforcem d'aquesta forma la nostra identitat.

Educació sexual a l'escola catalana

Fa una setmana el Conseller d'educació Josep Bargalló anunciava una notícia desitjada per molta gent. Catalunya implementaria de manera transversal l'educació psico-sexual-afectiva des de P3, tres anys fins 4t d'ESO, 15 anys en centres públics i concertats. De moment, pionera doncs hi han tres autonomies on es treballa de forma reglada la matèria però des de la secundària, Comunitat Valenciana, Aragó i Navarra.