Moltes vegades la pregunta ve d'alguna persona propera la a víctima de violència de gènere que no sap com actuar. Potser és la primera vegada que s'enfronta a un problema similar i viu amb molta preocupació i angoixa el que li passa a la seva amiga o familiar. Què faig?
Les vacances acostumen a ser el temps més desitjat de l'any, temps de relax, oci i diversió... Però en la violència de gènere passa tot just el contrari. Els mesos estiuencs poden ser insuportables,l es agressions augmenten i la majoria de serveis d'urgències tanquen o estant a mínims. La sensació de solitud pot ser tremenda, doncs t'hi trobes sola en un temps que discorre al ralentí i amb l’absència de molta gent del teu voltant. Costa de creure, oi? Que vulguis que un mes d'agost passi tant ràpid que ni t'assabentis.
Com aconseguim respectar els altres? Jo els respecto quan els dono valor, quan trobo que allò que tinc davant mereix el meu respecte perquè és valuós en si mateix. Fàcil, oi? Doncs segurament per a moltes persones no es així. Segons xifres de l’ONU, un 35% de les dones d'aquest món han patit agressions sexuals. És una xifra aproximada doncs les agressions sexuals queden invisibilitzades en la gran majoria de vegades. Les dones ho sabem, ja des de ben petites. Creixem amb la por de ser agredides, de passar per carrers foscos... de fer una vida sense por.
Massa sovint veig la palmada a l'esquena als agressors i la sensació d'indefensió i càstig a les víctimes. És el món a l'inrevés aquell que aïlla, castiga, menysprea, dubta i difama una víctima permetent que el seu agressor surti reforçat de les seves accions. Justícia patriarcal és el que majoritàriament veiem en molts casos d'agressions contra les dones.
Potser esteu d'acord amb mi que mirem el món amb la pròpia mirada, la nostra, la que ens connecta amb el propi imaginari vivencial però aquesta sovint no concorda amb la realitat múltiple de la nostra societat. No existeix el que no veiem, així passen davant dels nostres ulls infinitats de problemes aliens que ens passen totalment desapercebuts, multitud de violències silenciades i no visibilitzades, no existents.
Ser mare en la nostra societat és molt difícil, força complicat. Les que sou mares ho sabeu. Hem de passar molts obstacles diaris i continus, tenim una base de societat molt masclista que dificulta uns rols més equitatius. Ser mare va vinculat a la sensació de fracàs continu: Faré això bé? I si no ho faig? La interlocució íntima és constant, pesa molt la nostra construcció social.
Sovint sento aquesta afirmació, massa vegades i sempre en referència a la defensa dels drets de les dones, dels drets bàsics i elementals dels que, com part de la societat, no hauríem de reclamar doncs cauen per si mateixos. “Coses de dones”.
Fa molt poc que s'ha conegut la sentència dels violadors dels Sanfermines, la manada, com els hi agradava dir-se. Moltes vegades, massa, podríem dir, les sentències en què les dones demanen justícia les trobem amb un regust tremendament masclista. Més de 370 pàgines per explicar molt tècnicament perquè aquest fallo no és de violació.
Moltes vegades ens costa identificar una relació abusiva en el àmbit de la parella. Potser son les primeres relacions que tenim i no disposem d'experiència, potser et trobes en una situació complicada de la vida i les teves percepcions estan minvades, potser disposem de molta empatia malentesa i poca intel·ligència emocional...
El passat 8 de març els carrers es van omplir més que altres anys que jo recordi, costava caminar però invadia molta sensació d'unió amb les milers de dones que estàvem allà. Dones de totes les edats, moltes molt joves, cosa que omple d'orgull, i moltes dones grans reivindicant les mancances aturades en el temps.
