Sobre els cossos de les dones

Malgrat que no es l’època de l’any en què més es parla –potser pel fred– no deixen d’aparèixer notícies i debats relacionats amb la roba que portem les dones. Les més curioses varen aparèixer a l’estiu quan es parlava dels burquini. Massa tapades. I fa poc varen aparèixer noticies provinents de l’Índia en què s’aconsella les dones no passejar amb faldilla curta. I a casa nostra, algun bisbe es dedica a renyar les pròpies de dones de les agressions que reben. En aquest cas per massa destapades...

Ai, el cos de la dona: sempre objecte d’atenció i d’aïllament. Sempre valorat, mesurat, com quelcom separat de l’ésser humà que ella és, que conté i acompanya. El cos de la dona és i ha estat objecte de culte, i d’agressió, de cobejança i d’idealització, de mercantilització i de refugi afectiu... El trist del cas és que ella no és vista mai del tot “sencera”. En això que anomenem cultura dominant (aquesta invisible, persistent, natural manera que tenim de calibrar les coses) ella no sol ser vista com un ésser humà complert. I la gran paradoxa és que aquesta cultura patriarcal i misògina que identifica l’ésser humà veritable amb el baró ignora que ells, en tant que gènere, són ser humans ben incomplerts. Que tenen grans mancances. I que el seu paper de definidors i protagonistes de les realitats , que les seves anàlisis són parcials i no representen més que una part de la visió i les vivències que tenim el conjunt dels humans. Amb la diferencia que sempre han tingut el poder. I que en el nostre món i per diferents vies, més subtils, mes impregnades en l’inconscient col·lectiu el continuen tenint. I és des d’aquí que ens diuen que cal que les dones vigilem a no caminar per determinats llocs a determinades hores, que val més que no ensenyem les cames, que ens toca a nosaltres prevenir, vigilar, no provocar, no posar-se en situació de risc, tapar-se molt o sovint destapar-se molt en segons quines circumstancies..

I vet aquí que em pregunto per què no girem la truita al revés. Aquesta part de la cultura derivada del llarg poder dels homes i la historia, no s’hauria de modificar? Ja que és tant parcial i falocèntrica que arriba a ignorar la seva pròpia procedència i els seus propis límits i condicionaments?

El que s’ha de fer és deixar a les dones en pau que prou feina tenim per defensar qüestions bàsiques com la feina, els fills, el dret al respecte, la cura dels propers. I centrar-nos en la reeducació masculina. Ens cal una assignatura, per dir-ho d’alguna manera, que es tituli Educació per a ser homes cabals. Per què, si el 95% dels actes violents (estadístiques en mà) estan protagonitzats per homes , no ha de ser aquest un motiu de reeducació? Sexe i violència: dues grans assignatures pendents per ficar en aquest pla reeducatiu, explícit, sense embuts que cal. Mentre anem advertint a les possibles víctimes dels perills, les anem espantant o busquem sistemes de protecció. I no mirem a fons quins són els actors de tantes violències de tots els estils, de tantes agressions, desprecis, oblits, negacions; no avençarem.

Proposo, molt seriosament, que s’instauri una línia educativa que no es limiti a la coeducació, a la igualtat formal –condicions sine qua non–. Sinó una línia educativa dirigida directament a civilitzar aquest impulsos siguin agressius o sexuals que sembla que no poden, saben o volen canalitzar adequadament com es la tasca de tota educació. Que deixin de mirar-nos, culpar-nos, aconsellar-nos. Perquè les dones no som el problema. El problema, com veuen cada cop més una colla d’homes ben intel·ligents, és com es construeix això que es diu virilitat. Quins costos té per a la societat, per a les dones i el que no acaben de veure... per a ells mateixos.

Moltes coses canviarien si ells comencessin de debò a estudiar què els fa ser tant fàcilment i permissivament violents. I a intentar, explícitament i clara, a reeducar els mals hàbits que viuen sota l’aparença de la normalitat. Menys quan es desborda. I potser descobriran una nova forma de viure molt més lliure en què no estan obligats a mostrar res. I, sobretot, descobriran aspectes humans que hi són, que per sort a poc a poc van apareixent, però que necessiten una bona empenta per normalitzar-se del tot.

I deixar en pau la roba de les dones, els cossos de les dones. I que les contemplin com a éssers humans complerts i incomplerts. Com ells mateixos.

Mª Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades