Mas fa el pas

Ahir dissabte vaig llegir una piulada divertida, enmig de la desesperació de bona part del país, en la que s’animava a les parts negociadores de l’acord d’investidura, que avui es vota al Parlament, com si s’estigués assistint a un part. Efectivament ha estat dolorós, no tan llarg això sí, però s’ha patit. I patirem segurament. De moment ja ha hagut danys col·laterals de l’acord, el que s’anomena en qualsevol acord polític cessions.

Fa 13 dies parlava de l’assemblea de les CUP i deia que decidís el què decidís seria criticada per uns o altres. El més important i el que s’havia de valorar positivament era la forma de prendre les decisions. D’aquell moment l’organització en va sortir fracturada però van decidir resoldre la situació una setmana més tard. Mentrestant la contrapart, Junts pel Sí, seguia sense moure peça. Fa una setmana la direcció cupaire i “cridaire” va decidir que com a mínim Mas havia de fer un pas al costat perquè l’esquerra independentista els donés suport.

Aquest dijous, en feia referència el Jordi Pascual en el seu article, Mas va afirmar en una entrevista maldestra a TV3 que no cediria davant el veto de la CUP a la seva persona i “els seus” perquè aquest fet posava en perill el procés. Doncs bé, ahir a la tarda, es va fer públic que Mas feia el pas al costat perquè el procés segueixi endavant i la CUP investeixi un nou president. L’acord té costos també per aquests, òbviament. Però el que és evident és que ni donen suport a Mas, ni frenen el procés i donaran suport a un govern que farà un pla de xoc social.

Ahir però Artur Mas va seguir amb la mateixa vehemència que dijous. És evident que no li ha fet cap gràcia cedir el lloc, encara que sigui a algú del seu mateix partit com en Carles Puigdemont, escollit directament per ell – no en cap òrgan de direcció precisament –. En la compareixença des de Palau, que es converteix massa sovint en escenari de negociacions entre partits i de compareixences de candidats, va deixar ben clar alguns termes que semblaven definitius: la CUP s’ha de portar bé perquè en aquests tres mesos s’han passat tres pobles, jo me’n vaig però puc tornar i com que em sacrifico pel meu país em converteixo en màrtir i en penso treure rèdit en el futur.

Pel que fa al primer punt, trobo que allò que hi ha escrit a l’acord no és ben bé el que va dir en Mas ahir. La CUP va fer ahir una cosa a la que no estem massa acostumats i que també hauria d’haver fet Junts pel Sí i Mas, per cert. Demanar disculpes per allargar massa un procés negociador o encallar qüestions que il·lusionen a tanta gent és una pràctica que hauria de ser més sovintejada. Però no només és culpa seva.

Mas fa el pas al costat però no enrere. Ahir va avisar que es queda “refent” el partit ja que aquest està en hores baixes i cal reconstruir-lo. De fet, aquest és un dels motius més importants pels quals ha pres també aquesta decisió: presentar-se sols a les eleccions de març era un suïcidi per Convergència.

I per últim, Artur Mas dona un pas al costat en un moment èpic des del punt de vista històric, en el que bona part del poble li reconeixerà el sacrifici i qui sap si d’aquí un temps se li demanarà, depenent com vagin les coses, que es torni a presentar. Avui Mas ha marxat amb tots els honors i pot seguir fent política des del partit com tant bé saben fer els bascos, per exemple. Qui sap si el dia de Sant Esteve li van explicar com s’ho feien allà per liderar processos sense liderar governs. Mas ha fet el pas al costat, però no ha fet cap pas enrere i es guarda poder fer un pas endavant en qualsevol moment.

Notícies relacionades