Pressupostos participatius: participació o legitimació?

Enguany hem viscut a Sant Cugat una iniciativa innovadora i que cal aplaudir. És la primera vegada que la ciutadania ha pogut participar amb propostes directament al pressupost municipal. Una proposta ben potent per a l'aprofundiment democràtic però que cal usar-la bé.

I malauradament crec que no ha estat el cas, i em limitaré a un exemple: la proposta de l'Aplec Jove d'un espai per al jovent de la ciutat. La proposta que va ser acceptada al procés parlava de la construcció o habilitació d'un espai físic per ser autogestionat pel jovent. Després de passar per la trituradora d'idees –sense la participació dels proponents– ha acabat sent una altra proposta.

I justament aquí és on té lloc plantejar-se, si les propostes s'han tractat d'aquesta manera, quin era l'objectiu del procés?

És indiscutible que el resultat d'un procés participatiu –com a idea– té molta més legitimitat pública i política que una decisió directa del Ple o del govern, i és que, com més participa la ciutadania, més democràtica és la democràcia. El problema és que igual que només votar un cop cada 4 anys és d'una qualitat democràtica més aviat baixa, els processos de participació els passa el mateix.

No n'hi ha prou en recollir propostes, cal informar d'aquestes, donar-les a conèixer i treballar-les conjuntament amb els equips tècnics i els grups proponents. Cal que aquest procés sigui participat i transparent i, per tant, publicitat. Són necessaris mecanismes de seguiment del procés, tant de la presa de decisions com de la seva execució, i no em refereixo a les notes de premsa del consistori, em refereixo a informació útil, contínua, i en profunditat. Un procés participatiu sense res de tot això té més de campanya de martingala política que de procés ciutadà, i aleshores passen aquestes coses.

Aquest tipus de gestió desil·lusiona i desincentiva la participació en pròximes edicions, autocomplint la profecia: la participació no funciona, es fan processos amb deficiències, no s'escolten les crítiques, la gent deixa de participar i finalment la participació acaba no funcionant.
I és que amb aquest tipus de situacions és més que lògic preguntar-se: si es volia invertir en un envelat –tal com es va arribar a plantejar arran de la modificació de la proposta durant un breu període de temps– per què no es feia i es deia que no a la proposta? Per què s'agafen propostes ciutadanes per justificar fer-ne de diferents? Dóna per a pensar que era una idea ja pensada i que no es posava sobre la taula per algun motiu.

És important que si el govern no distingeix entre la participació i la legitimació de la seva línia d'actuació política i prioritats d'inversió, la ciutadania sí que ho fem. Així podrem exigir els nostres mínims per decidir si participar o no fer-ho per passar a exigir una participació real a la política local.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades