Nosaltres i ells: classisme, prejudicis i transformació

Sant Cugat és una ciutat amb moltes contradiccions internes. Moltes contradiccions però poc accentuades, són contradiccions latents.

Segurament una de les tasques dels moviments socials transformadors de Sant Cugat en el proper cicle polític serà accentuar totes i cada una d'aquestes contradiccions. Doncs és amb la maduració de les contradiccions internes que les societats avancen i es transformen.

La majoria d'aquestes contradiccions tenen un element transversal que les articula: la identificació en l'estereotip del bon o correcte santcugatenc. Un estereotip basat en l'encaix (o no) en el relat de la ciutat i el que representa.

Un exemple paradigmàtic (però no l'únic) és el criteri d'accés a l'espai públic, repartiment de places, espais i franges horàries. No es tracta d'un criteri escrit, tampoc sempre d'un criteri directament polític. Hi ha un factor cultural que s'autoperpetua i s'autoalimenta.

Aquest relat de ciutat d'èxit s'ha forjat, entre molts altres factors, en expulsar les persones que no encaixaven amb la carestia de la vida i especialment de l'habitatge, i ha convertit en un acte de militància santcugatenca no marxar a viure fora. Malgrat això no tothom ha marxat i no tots aquells que vivim a la ciutat encaixem en aquesta idea de Sant Cugat.

El què és més rellevant políticament és el molt bé que funciona aquesta divisió per articular les percepcions de la realitat. El miratge del bon santcugatenc articula prejudicis i conforma identitats, és a dir, ajuda als habitants de la ciutat a entendre-la i a saber com funciona, així com què s'espera d'ells.

Alhora, i el més preocupant és també que aquelles persones que exerceixen el poder a la ciutat també en són usuàries; des de la policia fins a alguns dels càrrecs de govern municipal. Per posar un exemple, seria interessant en quines inauguracions de comerços participa la regidora de comerç i en quines no. O també, per les entitats que organitzen activitats a la via pública com són tractades des de la comissió responsable d’atribuir els espais.

Més enllà dels exemples concrets cal destacar la forta relació d'aquest element cultural o de concepció amb l'element estrictament material. I és que poder ser un correcte santcugatenc té bastant a veure amb el teu poder adquisitiu. Casa unifamiliar, piscina i una abundant criança acostuma a ajudar, així com la roba cara i consumir en restaurants cars, que són els que abunden a les zones cèntriques de la nostra ciutat.

Així doncs, no cal anar gaire més enllà per anunciar el classisme de la dinàmica que predomina en la nostra ciutat. Tampoc és una notícia que sorprengui.

Ara bé, la pregunta important és: Si no és aquesta ciutat la que volem seguir desenvolupant, quina volem? Com deia el poeta caminante no hay modelo, el modelo se hace al andar. Col·lectius i partits a l'esquerra tenen clares quines podrien ser aquestes primeres propostes per caminar, però el que no aconsegueixen és lligar-les amb una identificació col·lectiva àmplia.

I és que l'autoreferencialitat de qui passeja pel carrer Santiago Rossinyol dissabte a les 17h no la tenim els que maldem busquem el lloc més barat per poder fer una canya. Aquest nosaltres i ells qui dissenya les polítiques públiques sí que el té integrat (i quasi superat, és a dir, que no entenen qui són aquests altres que no van als seus locals d'oci). Els que maldem per quedar-nos a Sant Cugat no el tenim pas.

Per poder accentuar dia a dia aquest conflicte real que vivim ens cal més que mai articular una idea de qui som i de quines són les nostres necessitats. Caldrà, doncs, tenir prou intel·ligència col·lectiva per posar a sobre la taula que a llarg termini el nosaltres i ells acabarà sent nosaltres o ells.

PS: Escrit en inevitable record i memòria del Pablo. 

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades