No tenim por, votarem!

Com no, avui parlaré d’aquest diumenge.

Ens hi juguem molt, més enllà del si o el no, si un estat nou o no, ens juguem l’oportunitat de tenir quelcom que poder omplir de contingut.

Si la mobilització popular segueix sent la llevadora de la nova república tenim davant nostre un futur que promet.

Són molts els que han vingut analitzant que aquest procés es tractava d’una disputa entre elits, fins i tot alguns encara ho mantenen [sic]. Personalment vinc d’una cultura política que ha sigut molt crítica amb el procés i més amb el processisme, però negar a aquestes alçades el caràcter popular del procés i de les mobilitzacions és d’una miopia política que esgarrifa.

Tampoc em sembla discutible que sense la mobilització popular no seriem on som, i que la mobilització popular serà el pal de paller dels pròxims dies. A cada dia que passa en què la mobilització segueix prenent el protagonisme, la nova república va esdevenint un projecte més i més popular, malgrat no fos la idea inicial d’algunes elits del país. Ara mateix, el procés se’ls hi ha escapat de les mans i ja és nostre.

En les mobilitzacions de la setmana passada no podia evitar recordar el somriure de complicitat del soldat de Sant Petersburg amb els manifestants just abans de la revolució que descrivia Trotsky en la seva història de la revolució russa. Deia que els detalls més insignificants en la gent més inesperada era el que li donava la certesa que el poble estava apunt per trencar amb l’ordre antic i construir-ne un de nou.

Aquests dies al carrer hem vist asseguts davant de la BRIMO gent d’allò més diversa, quelcom impensable quan ho fèiem nosaltres per resistir al desallotjament d’un CSO. Però el que marca un canvi, per mi, és l’actitud de qui ho feia.

L’emoció i el convenciment en la gent que aquests dies es manifesta, i la seva consciència neta i clara del que és correcte i del que no, fa pensar en que com a societat estem apunt per trencar amb un ordre antic i construir-ne un de nou. Quan un grup tant majoritari de la població té una consciència clara i nítida que allò correcte és poder votar, al marge de la llei, jutges, fiscals, policia, detencions o altres tipus de violència vol dir que que ha aparegut una nova capa de substrat polític en els sediments que sustenten la vida política catalana.

 

En els pròxims dies s’acosta una guerra de guerrilles logística, una partida de fet i amagar a nivell nacional. És una guerra que hem de guanyar, perquè si no la guanyem no tenim res. Per sort, per una vegada tenim totes les de vèncer. Amb consignes clares i la predisposició de la gent no hi ha policia suficient per aturar-ho.

Però el més important és que aquest dies i els que venen són una escola. L’escola que ha d’ensenyar a tothom que l’organització i la mobilització són el camí, per votar i per la independència, sí, clar, però també pel dret a l’habitatge, als serveis bàsics, a l’educació, a la sanitat, al treball… organitzar-se i mobilitzar-se són el camí per una vida digna.

Igual que ara no ens intimiden furgones d’antidisturbis, polítics, mitjans de comunicació i jutges tampoc ho han de fer mai més. La vivència personal és la millor manera de fer aprenentatges, i aquests dies som moltes les que tindrem l’oportunitat de fer-los. Aquesta escola és la que hem d’obrir el cap de setmana, perquè és l’escola que ens ensenyarà a construir una nova república que mereixi la pena ser viscuda.

Tothom al carrer! Pacíficament i amb alegria, sense por, cul a terra com a eina principal. I no ens creguem a ningú que ens vulgui a casa, que ens vulgui desmobilitzats o que vulgui que deleguem la construcció de la nova república, perquè la nova república som nosaltres. 1-O, votarem.

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades