Enhorabona!

Vull dedicar aquesta columna a l'Ateneu de Sant Cugat per donar-los l'enhorabona per l'estrena al dia d'avui de la seva nova seu.

És un d'aquells moments –com altres que hem viscut en els últims anys– una mica estrany, en què t'alegres per una entitat que fa una gran tasca però alhora veus una mica més hipotecat l'associacionisme santcugatenc. I és que a Sant Cugat hi ha teixit associatiu de 2 nivells, dos ritmes de tracte polític a les associacions de la ciutat, i sens dubte l'Ateneu ha passat a estar ben cuidat amb la sessió de la casa Jaumeandreu.

És de celebrar que l'Ateneu tinguin una sortida al seu projecte en una ciutat en què la pressió urbanística fa que el preu del metro quadrat expulsi pràcticament qualsevol projecte sense afany de lucre. A altres entitats els hauria agradat saber a quin concurs públic havien de presentar el seu projecte per optar a aquest espai públic, ja que és un problema prou comú. I és que el problema és que no n'hi ha hagut.

El teixit associatiu de Sant Cugat indubtablement necessita el suport de l'administració pública per créixer i enfortir-se, però si no ens esforcem entre tots a aconseguir ser tractats per igual, més d'una entitat pot caure –i està caient– en una espècie de xarxa clientelar del govern municipal. Cal notar alhora que la poca alternança de color polític als governs de la ciutat fa que aquesta dependència sigui també amb el partit del govern. Aquesta és una dinàmica de la qual cal sortir, no només perquè el benefici sigui per a alguns i no per a tots, sinó sobretot perquè el benefici és només a curt termini.

Malgrat tot, he de dir que la tasca d'ajudar a entitats i quines i com se'ls ajuda no em sembla malament, i penso que s'ha fet un bon treball de salvar projectes històrics. El que em pregunto és per què algunes entitats reben un tracte i en canvi altres tenen tants problemes. Crec que es demana un criteri conegut per saber a on ens hem d'atendre tots i totes, i sobretot per poder-lo discutir. Ens cal sortir d'aquesta discrecionalitat.

Vist des de fora no acabo de tenir clar que sigui una bona opció la situació en què es trobarà a partir d'ara l'Ateneu, però en tot cas és una decisió que depèn dels seus socis i sòcies i des de fora no hi ha més que respectar-ho.

Des d'aquí i des de l'experiència, crec que de moment l'única opció dels projectes amb un tarannà transformador és l'autogestió. No com a lema, sinó com a defensa de la nostra autonomia per tenir una dinàmica associativa pròpia. Autogestió per a la viabilitat dels nostres projectes i treball tècnic en base a projectes concrets amb criteri d’interès general. I és que com deia Bertolt Brecht estem en una època en què cal defensar allò més obvi.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i Cal Temerari

Notícies relacionades