I ara què?

Aquest dimarts va ser un gerro d’aigua freda. Les ganes d’èpica i culminar el cim estaven en tothom. La convicció de la feina ben feta i la merescuda recomença de moltes persones va xocar ahir amb la dosis de realitat del la geopolítica europea.

L’1-O vam votar massivament, i massivament va sortir sí a la independència. Però no sí a una declaració d’independència, sinó a fer-la efectiva.

Ara mateix no sembla gens clar si l’estratègia seguida pel govern ha sigut correcta o no, veient les reaccions internacionals i del govern espanyol, sembla més aviat que no. Ara bé, érem moltes les persones que dimarts teníem por de que es fes una DUI i de patir innecessàriament una nova onada de repressió. En aquest sentit trobo que l’estratègia seguida ha donat els seus fruits. La generositat política del govern, la resposta del govern espanyol i el patetisme de les postures públiques del PSOE i els comuns va esvaint mica a mica els dubtes de més i més gent sobre la DUI.

Això no treu que el que va passar dimarts no hagi sembrat molts dubtes sobre els lideratges en una part significativa del moviment independentista. La memòria de la traïció dels líders és ben present. Malgrat tot, de moment no hi ha dubte en que la unitat del moviment és una de les claus de volta del seu èxit, i per tant, mentre s’avanci cap a l’objectiu comú es manté el màxim suport a qui ha capitanejat aquesta ultima fase del procés.

L’altra cara de la moneda és la confiança creixent de tothom en què el principal actiu independentista és la força de la gent. Tothom és tothom: govern i govern d’Espanya, organitzacions socials i independentistes, partits i actors internacionals. El que vam fer els 1 i 3 d’octubre és el nostre més gran baluard, que hem fet valdre fins ara i que caldrà fer valdre cada vegada més en les etapes complicades que tenim per davant.

"Cal estar organitzats i sense les mans lligades per poder apostar per la mobilització massiva i pacífica"

Per tot això cal estar apunt, cal que la societat civil s’organitzi, a cada poble i ciutat allà a on li sigui útil fer-ho. Cal estar organitzats i sense les mans lligades per poder apostar per la mobilització massiva i pacífica que ens ha permès arribar tant lluny. Alhora cal posar en valor les organitzacions de tipus local i autònom que tants avanços socials han portat en la història de Catalunya. Això no vol dir estar en contra d’altres espais, ni sembrar la divisió, al contrari, aquestes noves formes d’organització venen a complementar a on fins ara no havien arribat les estructures existents. Són la resposta natural a la creixement mobilització.

Alhora, aquestes organitzacions de caràcter autònom són les que permetran dotar de força la resposta en cas de repressió a les direccions i actuals líders del procés. La capacitat d’organització i resposta que han demostrat són la principal garantia de poder seguir endavant. No hem d’oblidar la pressió a la qual estem sotmeses les persones que dirigeixen el procés, i que la pressió des de baix no resta sinó que suma en que tinguin on recolzar-se quan més els apretin.

Ara mateix un intent de tancament per dalt amb una reforma constitucional comptarà probablement amb la benedicció de la comunitat internacional. La reforma a Espanya és la principal amenaça que tenim per un escenari de mediació internacional. Vam votar independència, no més autonomia. Cal que quan s’intenti el pacte constitucional la resposta sigui tant o més massiva que les que hem donat fins ara.

El següent pas serà més aviat que tard aixecar la suspensió a la declaració d’independència. Quan això passi l’única garantia de la seva validesa serà un poble unit, alegre i mobilitzat, disposats a tot com ho vam estar l’1-O, disposats a defensar les institucions, a parar el país de nou o al que sigui necessari.

Ens cal perdre la por, i per això els aprenentatges col·lectius i els espais de trobada d’aquests dies de repòs tenen un grandíssim valor que veurem en les pròximes setmanes. Hem d’evitar també que es torni a sembrar la desconfiança amb rumorologia, cal fomentar la cohesió entre persones i entre organitzacions a cada municipi, cal estar junts per actuar amb tota la nostra força, i per això no ens podem deixar ningú enrere.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. La història és nostre, la podem escriure, que no ens tremoli el pols.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Categoria: 

Notícies relacionades