Utopies i llibertats

Les utopies són uns grans invents: ens empenyen endavant. El perill és quan creiem que poden ser atrapades i fixades com un objecte qualsevol; aleshores no toleren canvis: es tornen rígides i autoritàries. Ho sabia prou bé Thomas More, l’autor d’U-topia, és a dir, “enlloc”, quelcom que no existeix. La va escriure en to irònic: en aquella illa imaginària –per exemple– en el moment del naixement d’un infant, els pares el donarien a l’estat perquè aquest el sabria educar millor.

Thomas More, com a bon anglès, tenia aquesta visió irònica, crítica, davant dels ideals abstractes. Alguns continentals ens prenem les coses massa al peu de la lletra. El llibre de More va ser interpretat com un precedent, entre d’altres, de l’estat soviètic. Quin disbarat; senzillament és no saber llegir.

Podríem comparar una utopia amb el punt cardinal de l’est; ens marca la direcció, però no és enlloc; si ens arribem al Japó, l’est no és allí, per definició és sempre més enllà.

Dic tot això perquè em sembla que hem caigut en el parany de creure que estem arribant a la nostra utopia i que ja la tenim mig atrapada entre les mans. Com hauríem de fer-ho per obrir els ulls i la ment i entendre que les utopies no són d’aquest món, que els atrapats som nosaltres, i que les conseqüències de creure que és possible viure dins d’elles poden resultar funestes? Conseqüències que, d’alguna manera, ja han començat a deixar-se entreveure ara i aquí: en els silencis imposats, en el menyspreu envers els altres (per molt que es puguin equivocar), en la misteriosa absència de veus alternatives... Vegem-ne uns pocs exemples del moment actual:

– Com pot haver-hi una elecció lliure entre el sí i el no, si només hi ha una sola veu pública per un dels dos? No n’existeix cap altra? Com és que no se la sent? Ningú no s’estranya d’aquest silenci? És normal?

– És normal que la televisió, que hauria de ser el fòrum públic de tots, presenti exclusivament –i matxaconament– una sola cara de la moneda? I si hi apareix algú amb propostes alternatives (per exemple, el federalisme), el locutor de torn el tapi automàticament amb els seus comentaris? És aquesta la imatge del país que volem? Un país a la búlgara de fa uns anys, amb una sola idea i una sola veu? Jo, per descomptat, no. Vull el respecte pels qui opinen diferent, tant si són majoria com minoria.

– Una sola veu imposant-se (des del Parlament fins a les converses privades) és un pèssim precedent del que ens pot caure al damunt. La negativa recent a acceptar qualsevol mediació d’aquells que hi poden entendre més que els nostres inefables polítics, no és un símptoma alarmant?

Hauríem de ser conscients que la puresa intocable d’un discurs únic ha causat grans desastres al llarg de la història: les neteges ètniques o ideològiques, els partits únics, la fèrria dogmàtica, etc. Nosaltres n’estem vacunats? No estem repetint els mateixos errors d’aquells a qui considerem tan diferents? Sostenella y no enmendalla. Aneu a saber si no duem un instint molt arrelat des del temps dels càtars (els purs, els bons...), els convençuts que tot allò que era terrenal (el món material, el sexe...) era obra del dimoni. Ens plauria ser una nova Càtar-unya?

La política tracta de coses concretes i negociables. Les utopies tracten de somnis (sens dubte millors, però impracticables). Tant de bo fóssim capaços d’importar una mica del distanciament crític de Thomas More.

Josep Maria Jaumà, dramaturg i traductor

Categoria: 

Notícies relacionades