Perplexitats i preguntes

L’estiu passà com els altres estius, fins que les aigües s’han enterbolit de manera alarmant: la gran tragèdia causada pel gihadisme, i les bronques al Parlament. Què hi puc dir? Em limitaré a anotar algunes de les preguntes sense resposta que em tenen perplex:

Com és que a Ripoll, on es coneix tothom, s’hi va poder covar un projecte tan apocalíptic (Rambles, Sagrada Família, Plaça de Vic i, segons hem sabut després, fins potser la Torre Eiffel...) sense que deixés rastre? No és un misteri que ningú no s’ensumés res? Que l’assassí de les Rambles fos un noi que tant l’escola, els mestres com els companys el tinguessin per un noi modèlic, un “bon exemple”, “de puta mare”, “de tota confiança”, vol dir que no podem fiar-nos de res ni de ningú?

No és també sorprenent que un sol home, amb unes idees que van contra tots els principis de vida més bàsics, influís més en aquests nois en uns pocs mesos que tot el que havien experimentat a la família, a l’escola, al poble, etc? És aquesta la desproporció entre la força de convicció que té el mal i la que té el bé?

Com és que la policia belga advertí als Mossos de la possible perillositat d’aquest imam, i no es fes res?

Com s’entén que els qui van anar a comprovar el que havia passat a la casa explotada a Alcanar no hi van veure les 120 ampolles de butà, i van deduir que era només un laboratori de drogues?

Com és que, després de Niça, Berlín etc, no hi hagués pilons a les Rambles?

Si diuen que allí hi ha sempre molta policia, cap d’ells no va sentir els crits i va poder veure la furgoneta ni va tenir temps per disparar-li?

No és molt més que sorprenent, per mi inexplicable, que, un cop havien mort dos dels seus companys a Alcanar, els tres nois que van anar a comprar ganivets i una destral ho fessin tranquils i somrients (tal com es veu a la càmera de seguretat)?

Com s’explica que a les manifestacions contra la violència al Passeig de Gràcia i a Ripoll no s’hi mencionés el nom de les víctimes, ni es guardessin uns minuts de silenci?

Vaig enfilant preguntes tal com em vénen al cap; excuseu-m’ho, la meva perplexitat és ben real. Pel que fa a l’altra gran qüestió, d’un ordre totalment distint, tinc també interrogants:

De veritat creiem que amb la rapidesa supersònica amb què s’han aprovat aquestes lleis, Europa les pot donar per vàlides?

O potser es tracti només, com va dir el conseller Vila, “d’escalfar l’ambient per provocar Madrid”? Es tracta, tot plegat, només d’això?

Com hem de jutjar que, al Telenotícies de les 2.30, TV3 en lloc de mostrar-nos què havia passat a l’hemicicle durant el matí, ens entretingués quasi una hora passant les entrevistes fetes a les 9 del matí?

Davant les amenaces de Madrid, veig que les nostres autoritats fan servir el mateix eslògan, “no tinc por”. És admissible que (com ara he fet jo) es posin al mateix nivell dues situacions tan radicalment diferents?

Per acabar, dir-los, per si els interessa, que jo sí que tinc por.

Josep Maria Jaumà, dramaturg i traductor

Categoria: 

Notícies relacionades