Marató poètica

Vam tornar a tenir el privilegi (per 15a vegada!) de veure, sentir i acollir a Sant Cugat alguns dels grans poetes del país: Joan Margarit acompanyat per Teresa Colom en el magnífic Celler restaurat, Feliu Formosa acompanyat per Cinta Massip a Paideia, Màrius Sampere i Cèlia Sánchez-Mústich a l’Alexandria, Susanna Rafart i Antoni Rossell al vestíbul de l’Auditori (als i a les poetes els agrada d’anar ben acompanyats), etc., etc. A més, és clar, de la ja tradicional Nit de Poesia amb set poetes i Mª del Mar Bonet, i el poema del jove Shakespeare ‘Venus i Adonis’, magníficament traduït per Joan Sellent, amb Emma Vilarasau, Jordi Bosch i Lluís Claret, aquests dos últims a l’Auditori. No crec que cap dels assistents (ni cap català) ho hagués vist mai abans. Un descobriment per descobrir-se el chapeau.

Qui podria posar cap objecció a un regal així? Jo, però, sí que voldria fer-hi alguna consideració. Totes les llengües i totes les cultures del món han produït la seva poesia, la seva música i els seus balls. I aquestes arts bàsiques els han nodrit durant segles. El ritme i la rima els feien fàcils de recordar i de transmetre de generació en generació una visió de la vida que sedimentava i donava a cada cultura el seu caràcter particular.

Ara, però, tot això ja no és així. Les arts –com gairebé totes les altres coses– han caigut sota la mà de ferro dels poders econòmics. El que cantem o ballem ja no és el que vam rebre gratuïtament, sinó allò que ens imposa el comerç globalitzat. Quants llegeixen poesia avui dia? Qui se sap poemes de memòria? Qui podria repetir ni un sol vers dels llibres que han rebut el premi Gabriel Ferrater d’aquests últims anys? La poesia ha quedat reduïda a una relíquia d’un altre temps. Sense dubte valuosa –ho confirmen aquests poetes que ens visiten cada any– però que ja no exerceix aquella funció de conservar i transmetre les essències col·lectives de la societat. Com a molt, es tracta d’un consum individualitzat. La societat ha perdut aquell tresor que li donava cor, memòria (En francès: aprendre par coeur).  I què som sinó, sobretot, cor i memòria?

El fet que aquesta riquesa ens vingui tota de cop, una setmana a l’any, com una torrentada, és preocupant. La cultura viva hauria de ser com una pluja fina caient sovint, sense fer soroll. Hauria de ser aquesta la que amarés la terra i la fertilitzés. Les torrentades passen de llarg i deixen un rastre... La cultura viva penetrava a poc a poc i ens feia més savis, que és, al meu entendre, allò que trobem més a faltar a la nostra societat.

Jo compararia la cultura que tenim amb els arbres de Nadal. Durant uns dies els omplim de llumetes i ornaments, però passades les festes, els llancem a la brossa. Crec que hauríem d’optar per tot el contrari: Arbres plantats i arrelats que hi siguin sempre i que creixin any rere any.

Ja sé que, afortunadament, el nostre Festival de Poesia es prolonga amb nous actes durant alguns mesos. I que, després de tot, a l’escenari cultural hi ha d’altres manifestacions: Cine, teatre, concerts, llibres, televisió, conferències... Però em costa treure’m del cap la idea que totes aquestes manifestacions no siguin viscudes com flors d’un dia, avui celebrades i demà oblidades. No arriben, em sembla, a ser assimilades de manera que entrin a formar part integrant de la nostra manera de pensar, de sentir, d’expressar-nos, de conversar, d’actuar. Són, com a molt, la cirereta del pastís. La substància pròpia de l’art popular s’ha esfumat.

 

Com podríem aconseguir que arribés a exercir en nosaltres aquest paper imprescindible? No ho sé; crec que hi hauríem de pensar.

Josep M Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades