Gent, trens i gens

Divendres passat, 2 de desembre, havia de ser a Barcelona a un quart d’onze del matí per a un acte que per a mi era important; m’esperaven més de cinquanta persones. El dia anterior m’havien avisat que hi havia hagut una averia als trens, de manera que em vaig curar en salut i vaig agafar un tren a les 8h. A l’estació ningú no ens avisà de res. Però als pocs metres de sortir de Sant Cugat, el tren s’aturà. “Hi haurà un retard d’uns 10 minuts”, ens van dir pels altaveus. 10 minuts? Arribaríem a Barcelona dues hores més tard!

Cada pocs minuts, el tren arrencava i es tornava a parar. Al cap d’una hora érem a Les Planes. Aleshores, pels altaveus van tenir la barra de dir: “L’averia ha estat resolta, tots els trens circulen segons el seu horari.” La gent callava, neguitosa. Vivíem una cosa però ens deien que no, que en vivíem una altra.

Per què diuen el que no és veritat? Ho ignoren? (!) Volen tranquil·litzar-nos? (Aconsegueixen el contrari.) Sospito que ho fan per justificar-se. Si els amenacessin amb una sanció, demostrarien –amb el missatge enviat– que a les 9h ja estava tot solucionat.

Què hi farem? Som en un sistema en què, per funcionar, cal mentir. Tots diem les coses tal com ens convé, des del qui mana fins al qui et vol vendre no-sé-què, o el que arriba tard o no compleix, i d’una manera o altra, els qui ens defensem amb mitges veritats. És una actitud que és als gens mateixos del sistema. Ho deia fa pocs dies el sociòleg portuguès Boaventura de Soussa, a Barcelona: “Crear expectatives que no arribaran a complir-se és de l’essència del capitalisme. Mou el progrés.”

Els trens de FGC acostumen a anar bé; plens (bon senyal), però bé. En tot l’any és el primer cop que em passa. Però, a més dels nervis que em (ens) van fer passar, no els perdono que ens parlessin tan barroerament. Els qui érem allí vivíem una cosa, la ficció burocràtica n’havia de fer constar una altra de força diferent. La gent no pintàvem res.

Cal reconèixer que, amb els anys, el servei ha millorat moltíssim. Des d’aquells anys en què José Ma Valverde (que l’agafava per baixar a la universitat) escrivia: “Que bien rueda el vagón, oh ciencia hermosa”.

(Encara que, en privat, no ho veia tan clar) Fins ara, l’organització tècnica no ha fet altra cosa que millorar. Però, ah, una cosa és el progrés tècnic i l’altra són les persones. És com si la gent fóssim encara en no sé quina època de “salvi’m jo com pugui”. On és l’encarregat de donar-nos exemple de moral?

Josep Maria Jaumà, dramaturg i traductor

Notícies relacionades