Torna a tindre nom, capitalisme

Els humans ho som perquè som éssers de paraula. Què vol dir això? Que si els humans no tinguérem la paraula, difícilment haguérem pogut desenvolupar-nos com a societat com ho hem fet. Veure una cosa i posar-li un nom és bàsic per a la comunicació entre éssers. Per a què tu m'entengues i jo t'entenga, hem de posar-nos d'acord que un so representat per unes lletres és equivalent a un objecte, o un sentiment o idea abstracta. Que una cosa no tinga nom, o que es perda el nom, significa que no existeix dins de l'imaginari de la societat que parla una llengua. Els catalanoparlants no tenim al nostre imaginari les tonalitats de blanc que diuen que els esquimals anomenen amb desenes de paraules diferents.

Evidentment, no es pot posar un nom a una cosa que no es coneix o que està tan assimilada que no es pot percebre. A cap europeu li s'haguera ocorregut dir "creïlla" abans d'arribar a Amèrica i descobrir que allà hi havia un tubèrcul. Que uns li diguem creïlla i altres patata o potatoe és una qüestió d'identificació col·lectiva que permet crear comunitats, en autoafirmació i, en conseqüència, en contraposició a altres. Però no cal ara desenvolupar la part de les relacions socials col·lectives que es poden derivar del llenguatge.

Tornem a la idea base. Tindre una paraula que referencia una cosa és conèixer la cosa. No conèixer la cosa implica no tindre paraula. Què passa, llavors, quan hi ha la cosa però ens resulta invisible? Que no tenim paraula. I què passa quan tenim la cosa però al llarg del temps l'assimilem tant que perdem la seua percepció? Doncs que la paraula es perd gradualment. Els llibres d'antic estan plens de paraules que ja no utilitzem, o paraules que a un lloc encara s'utilitzen mentre que en altres s'ha substituït per una altra (seria el cas de poal al País Valencià, forma originària, que a Catalunya se'n diu galleda).

És evident, que com a idea força més complexa que una creïlla o un poal, hi ha el sistema socioeconòmic, el nostre entorn a mode de superestructura. Posar-li un nom a un tipus de sistema determinat no és cosa del primer dia que els humans comencem a parlar, sinó que implica anys de desenvolupar ciències, teories i idees abstractes. Al final, li vam trobar un nom: capitalisme.

Durant anys i panys la paraula "capitalisme" ha estat utilitzada amb normalitat, sobretot quan es podia confrontar amb una altra idea just oposada com el socialisme o el comunisme. Si bé, en les darreres dècades "capitalisme" es va anar perdent fins a perdurar només en aquells ambients més alternatius, els que el coneixien i l'anomenaven per a criticar-lo. L'assimilació del sistema socieconòmic com una qüestió gairebé natural va fer que la paraula es perdera a poc a poc. Fins i tot les esquerres més socialdemòcrates, a mesura que deslluïen la socialdemocràcia i acceptaven el liberalisme, abandonaven el mot.

 

Ara, però, tot ha canviat. El 15M va fer que les idees mainstreams dels quatre que encara utilitzaven la paraula per a criticar el seu significat cresqueren fins al nivell que gairebé la metitat dels joves estatunidencs consideren que el capitalisme no és una cosa positiva, al centre de l'imperi. S'ha normalitzat tant que no estranya que al Ple tinguem com a cap de l'oposició una formació que es defineix sense ets ni uts com a contrària al capitalisme.

Com un redescobriment, "capitalisme" torna a utilitzar-se i no només pels pocs d'abans ni els que ara l'utilitzen per a criticar-lo. Que hi haja col·lectius, com ara La Xesca o Arran, que diuen que són anticapitalistes és significatiu però que el discurs crític amb el capitalisme cresca fins i tot entre els defensors ho és molt més. Amb tot el debat sobre la tarifació social el govern va arribar a dir que té l'obligació de reajustar les inèrcies del sistema a la ciutat. Això ve de la històrica dreta i centre-dreta catalana!

Haver recuperat el nom no només per als crítics és bàsic per a entendre el món on vivim i que cadascú actue en conseqüència, per a superar-lo, destruir-lo, reformar-lo o deixar-lo com està. Els anys en què no l'hem anomenat han sigut durs perquè com no l'anomenàvem ni el coneixíem. Alguns (Francis Fukuyama com a exponent i els seus seguidors) deien que havia arribat el final de la història gràcies a la democràcia liberal i molta gent va assimilar que el sistema (que era el capitalisme però ni ho sabien) era una cosa natural. Ara, però, torna a tindre nom i això obre una finestra de debat i reflexió molt important. Quantes altres paraules hem oblidat i d'ací uns anys ens n'adonarem que no hauríem d'haver abandonat mai?

Notícies relacionades