Vivim a una societat feminista i altres acudits de mal gust

El mes d'agost ha sigut tan ennuvolat meteorològicament com socialment. Una societat no pot permetre que en un mes moren 8 dones a tot l'Estat víctimes de la violència de gènere. Menys encara que al juliol n'hagen sigut 12, segons el llistat de dones i xiquetes assassinades per violència masclista d'Intersindical Dones. Si ens remuntem mes a mes acabem amb 45 assassinats. Cal dir que aquest llistat està més engreixat que el del Ministeri perquè comptabilitza també la violència envers les dones que no té la parella o marit com a agressors. Un fill, un familiar o un desconegut també poden matar una dona per masclisme. Sempre és delicat el còmput.

De fet, si mirem un altre llistat, el de feminicidio.net, la xifra ascendeix a 67, dels quals 26 són feminicidis íntims oficials (els reconeguts pel Ministeri), 10 feminicidis íntims no oficials, 2 feminicidis no íntims, 1 feminicidi familiar per connexió, 14 feminicidis familiars, 5 assassinats de dones sense informació suficient com per declarar-los femicidis, 4 feminicidis infantils, 1 transfòbic i 3 assassinats de dones per robatori. Comptabilitza també 7 homes morts per violència de gènere.

Agafarem el cas de les dones perquè violència de gènere implica violència per la convicció de la superioritat d'un gènere sobre l'altre. Costa creure que en una societat patriarcal que situa el masculí com a sexe superior hi haja molts casos de violència de gènere per misàndria. Siga com siga, estem parlant d'entre 26 (dels quals solament 4 amb denúncia prèvia) i 67 dones mortes. A Catalunya 4 mortes segons el Ministeri, 8 segons Intersindical i 15 segons feminicidio.net (amb un mapa interactiu per conèixer amb més profunditat les xifres). El problema és que tot això és la punta de l'iceberg.

No són morts però sí indicis de violència de gènere les 5.778 trucades que ha rebut el telèfon d'atenció a les dones en situacions de violències de la Generalitat entre gener i juliol. Atenció a les 3.234 usuàries menors de 40 anys que han trucat al telèfon, per qui diu que la qüestió va millorant. Al Vallès Occidental tenim l'honor de ser la segona comarca de Catalunya en nombre de trucades (555), només per darrere del Barcelonès. D'acord que la majoria de la població de Catalunya es concentra a aquestes dues comarques però 3.387 trucades entre els dos territoris no deixa de ser una barbaritat.

Per això quan una persona diu “vivim a una societat feminista” la millor resposta és mostrar-li dades com aquestes i ensenyar-li que el feminisme busca la igualtat d'homes i dones. La seua “societat feminista” seria, en tot cas, “societat misàndria” (en castellà també s'empra el terme sociedad hembrista com a neologisme no recollit a la RAE). Dubte molt que puguem considerar Catalunya una societat misàndria, on les dones tenen més poder que els homes, quan solament hi ha un 18% de municipis amb alcaldesses i solament un 30% de tots els regidors del país són dones. Aquestes xifres són les més igualitàries des de l'arribada de la democràcia, un èxit.

Més enllà de la violència masclista visible, hi ha nombrosos casos d'invisible que van des d'humiliacions al nostre llenguatge. És el cas de la regidora de Màlaga que diu que les xiques van amb les bragues a la mà perquè s'assequen durant la fira (calces en dieu al català central). Curiosa coincidència que a Mollet tinguen la dita a Mollet ballen amb les calces a la mà.

Violència de gènere també és la frase que va deixar anar el president de Sant Cugat Empresarial durant la presentació de la darrera Sant Cugat Experience. Va dir bàsicament que hi havia espais per a nens, per a la família i que a la Rambla del Celler hi havia una mostra de cotxes per a l'home de la casa. Després d'un tens silenci va afegir “i per a la dona també”. No vaig prendre nota i no sé si la cita és fidedigna 100% però recorde que la cara de Mercè Conesa era una poema.

Què podem fer lingüísticament per evitar ser masclistes? En primer lloc, pensar una mica les coses abans de dir-les. En segon, ajudar-nos de guies en els textos més formals. Jo quan tinc algun dubte utilitze la Guia per a l'ús no sexista del llenguatge a la Universitat Autònoma de Barcelona. Pot ser no és una gran guia pel que fa a extensió però en 40 pàgines (consultables en paper o en línia) dóna pistes de molts dubtes.

En aquest sentit no puc obviar parlar d'una pràctica que s'ha popularitzat darrerament als espais de l'esquerra alternativa principalment: l'ús del femení plural per englobar homes i dones. Lingüísticament això sempre s'ha fet amb masculí plural i no significa masclisme, simplement que la nostra llengua no té gènere neutre i s'ha d'agafar un dels dos. Per tant, segons la guia, s'ha d'emprar el masculí plural però és comprensible el que deia Bel Olid, directora de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a l'entrevista que li feia Yeray S. Iborra al Cafè amb Llet de maig-juny: si en un àmbit s'ha arribat a la convenció d'emprar el femení plural, endavant.

El que aquesta dona i tots hauríem de descartar és desdoblar el llenguatge. Ho explicava així a l'entrevista: “Quan desdoblem, neguem que es pugui ser una altra cosa més que home o dona, fet que reforça el sistema binari de gènere que ens oprimeix. Es pot ser intersex, gènere fluid, queer... La identitat és variable!”

Notícies relacionades