Sant Cugat i la postdemocràcia

En una de les lectures estiuenques he tingut l'oportunitat d'endinsar-me mínimament dins del concepte de “postdemocràcia”, el que vindria a ser el sistema actual en contraposició a les democràcies construïdes en la modernitat. Ara, com a postmoderns, segons Carlo Bordoni, sociòleg i periodista, nosaltres, la nostra forma d'actuar i els nostres sistemes polítics hem canviat mentre els estats han perdut capacitats en favor d'una globalitat poc entesa però imperant.

Més enllà dels debats sobre si som postmoderns o no, si ja estem més enllà i si és possible determinar ser “post” en el moment del canvi o cal esperar anys a mirar-s'ho amb perspectiva, Bordoni apunta a huit característiques de la postdemocràcia que em permet el luxe de baixar a la realitat local per obrir una reflexió sobre la descripció sociològica que fa el pensador i la nostra quotidianitat més directa. La postdemocràcia, segons Bordoni al llibre Estado de crisis (publicat per Paidós al 2016 tot i que amb obra original del 2014), es caracteritza per:

1- La desregulació, és a dir, l'anul·lació de les regles que regeixen les relacions econòmiques en ares de la supremacia dels mercats financers i bursàtils.

A nivell local és una evidència. Tot i que l'Ajuntament fa un esforç per reduir el deute, a la mínima necessitat monetària, com en el cas de les compensacions pel Turó de Can Mates, acudeix als bancs. Les adminsitracions locals no entren en borsa però poden emetre bons. Malgrat mantindre's al marge del mercat especulatiu són víctimes d'ell i incapaces de controlar-lo.

2- La caiguda de la participació ciutadana en la vida política i les eleccions (encara que això és molt sovint considerat com una cosa normal).

Sí i no. La participació ha caigut en les darreres eleccions. Només les catalanes van tindre un boom que, així i tot, va quedar lluny de les marques de les generals durant la transició o immediatament després a aquesta. És normal que la participació baixe en sistemes polítics ja consolidats. Es tem menys un desmembrament del sistema i es confia més en el seu funcionament i, per això, la gent es despolititza, probablement en un flac favor a la democràcia.

Siga com siga, la participació ciutadana no ha caigut a la ciutat, ans al contrari. Els òrgans territorials (Consells de Barri) i sectorials de participació funcionen, també les audiències públiques. Probablement, en molts casos –no tots, per sort– són un espai on abocar crítiques ferotges als representats polítics, de vegades –i d'això tenim culpa polítics i periodistes– sense saber molt bé com funciona una administració i els seus tràmits. També és cert, que els òrgans de participació municipal aglutinen sempre a la mateixa gent, generalment mobilitzada i major, mentre la resta s'autoexclou fins al nivell no conèixer la realitat local.

Com diria Zygmunt Bauman, sociòleg coautor del llibre en qüestió, la gent ha tendit a individualitzar-se tancant-se a les realitats que xoquen amb el seu estil de vida. Trenquen la realitat externa i de socialització (solidaritat) amb les seues parcel·les i urbanitzacions tancades que els protegeixen alhora que els aïllen en guetos d'elit. Sant Cugat n'és un bon exemple.

3- La tornada al liberalisme econòmic (o neoliberalisme), pel qual es confia al sector privat part de les funcions de l'Estat i dels serveis de gestió (que abans eren “públics”) sota els mateixos criteris de rendiment econòmic que els de l'empresa privada.

El govern de Conesa sempre ho ha dit: Ni públic ni privat com a model ideal, el que millor convinga. Amb aquesta lògica, l'externalització és evident: Servei de neteja dels carrers i d'edificis, transport públic, gestions culturals, actes públics... Ara bé, també hi ha una gran empresa pública, Promusa, que ha absorbit la municipalització de la zona blava. I veurem si cal sumar-li l'aigua, de moment en mans de Sorea. Que així i tot Promusa funciona amb lògica empresarial privada és indubtable.

4- La decadència de l'Estat del benestar, que passa a reservar els serveis bàsics només per a la població més pobra, és a dir, com una circumstància excepcional i no com a part d'un dret generalitzat.

L'intent, ja veurem si fallit o no, d'aplicar la tarifació social és una reacció per a aturar això. Abans hi havia bonificacions i serveis socials per als més vulnerables mentre la resta quedaven com a contribuents que, en alguns casos, no podien permetre's accedir als serveis públics. Si la tarifació funciona, les classes mitjanes passaran a beneficiar-se i l'Estat del benestar serà de benestar i no de beneficència. Així i tot, sanitat i educació, com a grans pilars d'aquest benestar, són cosa de la Generalitat i l'Ajuntament té poc marge de maniobra.

5- La importància de grups de pressió, que incrementen el seu poder i imprimeixen a la política el rumb que ells desitgen.

Només cal dir que l'Ajuntament ja té un registre de grups de pressió.

6- La política com a espectacle, en el qual s'utilitzen tècniques publicitàries per generar consens; el predomini de la figura del líder, que no descansa sobre el seu carisma, sinó sobre el poder de la imatge, la investigació de mercats i l'ús d'un projecte comunicatiu precís.

Conesa probablement és la líder. L'Observatori Sociològic pregunta el grau de coneixement, és ella la que respon a les audiències públiques i l'estructura de l'Ajuntament (determinada per la Llei de Bases del Règim Local i el Reglament Orgànic Municipal) l'enforteixen com a “capitana” de Sant Cugat. Però també hi ha altres figures de lideratge local com Josep Puig com a president de l'EMD de Valldoreix o Damià Calvet al capdavant de dues carteres importantíssimes com són Economia i Urbanisme.

I aquest govern utilitza màrqueting, i tant! Només cal veure la pinya que van fer en resposta al contenciós presentat per gairebé tota l'oposició per la modificació del PGM a Valldoreix i altres àmbits. Cartells, visita a Can Monmany... Però també entraria la presència de l'Ajuntament i els partits a xarxes, la reedició de la revista municipal i l'aparició dels càrrecs electes als actes públics com les festes majors dels barris.

Òbviament, la imatge no només queda al govern. La CUP-PC, per exemple, va fer un vídeo sobre una de les intervencions d'Ignasi Bea al Ple com a forma de guanyar força a Internet. Ciutadans abandona el Ple en les mocions sobre la independència amb informe desfavorable del secretari quan podrien quedar-se i no participar. ERC-MES fa discursos crítics al Ple, alguns utilitzant la ironia, i molts cops buscant la confrontació d'idees (sobretot amb el PP). ICV-EUiA són probablement més tradicionals en aquest sentit però allà estan revindicant els valors de la “nova política” que ara tant de moda està. PSC va saber jugar amb la crítica als pressupostos participatius, entre d'altres. El PP, per posar un cas, va retornar la bandera de l'arc de Sant Martí a mig del Ple a les JERC, ja que aquest col·lectiu els l'havia penjat a la seu.

I tots, TOTS, estan a les xarxes socials, impensable uns quants anys enrere.

7- La disminució de les inversions públiques.

Sant Cugat és una miqueta estrany amb això perquè amb un pressupost amplíssim, pot apostar per fer un pavelló a La Guinardera, per exemple.

8- La preservació dels aspectes “formals” de la democràcia, que manté, com a mínim, l'aparença de garantia de la llibertat.

És evident que a Sant Cugat es manté una estructura aparentment democràtica, encara que sotmesa a altres instàncies i poders financers. Potser hi ha algun marxista que se senta oprimit però la majoria de santcugatencs segur que diuen que viuen en llibertat.

Amb tot això, només queda veure que, evidentment, hi ha un canvi de la concepció política. Li podem dir postmodernitat, societat líquida o hipsters prenent el poder, però Sant Cugat no és aliè. Enmig d'això, cal fer l'esforç perquè allò nou no ens retire les coses bones que encara mantenim.

Notícies relacionades