La rebel·lió de la neteja

Els treballadors de Clece han dit prou. Han vist com, de sobte, després d'anys d'un lloc de feina fix, l'Ajuntament ha començat rotacions de personal en la recerca d'eficiència en el servei. No sóc qui per dir que mantindre unes persones molt de temps a un lloc de feina siga contraproduent ni tampoc per dir que canviar-les seria més productiu. El que sí que puc dir és què m'he trobat en la meua tasca periodística respecte aquest tema.

Dimarts passava per davant de l'Ajuntament per acudir a una entrevista i em vaig trobar una colla de gent, majoria femenina claríssima, manifestant-se a la porta del consistori. Em vaig apropar i em vaig trobar a un munt de dones, que podrien ser la meua mare o qualsevol de les persones que em trobe a l'autobús quan vaig d'ací a allà per motius de feina.

Era una mena de rebel·lió de les bates. Hi havia cartells, vestimenta de treball, algun home i confusió convertida en indignació. "He treballat durant 15 anys al mateix centre, per què ara m'han de canviar el lloc de feina?" m'explicava una de les manifestants. Els preguntava per la protesta. No és l'inici d'una vaga, almenys de moment, però tornaran cada dimarts i dijous per demanar que la rotació no es faja efectiva.

Empatia total però jo havia de fer un article, havia de buscar l'altra part, o almenys intentar-ho. A treballar, llavors. Mire què és Clece, quan va arribar a Sant Cugat i, sobretot, què en diu l'equip de govern. Truque a l'àrea de premsa de l'Ajuntament i em diuen que no em pot atendre cap càrrec però que han preparat un argumentari.

Tres paràgrafs enganxats a un correu electrònic, sense document. Sonava bé també però sense poder repreguntar. Podria tornar a trucar a premsa però ells són la corretja de transmissió i, sense un representant que m'atenga, no serveix per a res. Aprofite allò més destacable de l'argumentari i ho contrapose a les declaracions de les manifestants sense deixar de pensar que és trist que l'Ajuntament sols trega un comunicat i no delegue la comunicació a ningú quan té un conflicte que l'afecta directament.

Article publicat, que li dolga a qui li dolga. Ara comença el seguiment. Cap problema pel que fa als treballadors. WhatsAppetge un poc amb una de les manifestants per veure com havia quedat la reunió de dimecres. Em respon dijous i em facilita una altra font. Hora de donar-li una nova oportunitat a l'Ajuntament.

Parle amb premsa. Pregunte si hi ha quelcom nou. "Et dic alguna cosa". Marxe a un acte esperant que en tornar tindré la rèplica institucional en forma de correu electrònic, WhatsApp o contacte on trucar. Res. Així es va publicar l'article d'ahir, li dolga a qui li dolga.

Avui mateix publique un altre article al respecte. Després d'enviar un correu electrònic a la secció sindical de la CGT a l'Ajuntament, el sindicat majoritari al consistori. M'expliquen que s'ofereixen a intervenir al conflicte perquè les dues parts acaben ben parades. A CCOO em confirmen i celebren la notícia. L'Ajuntament tampoc em diu res. Publique l'article li dolga a qui li dolga.

Tres paràgrafs a un correu electrònic ha sigut tota la resposta de l'Ajuntament des de dimarts i la culpa, que quede clar, no és de premsa. Fan tot el possible per satisfer les meues peticions. Espere que l'equip de govern tinga més agilitat comunicativa en les reunions per solucionar el conflicte.

Ara no sé què pensar. L'Ajuntament no vol parlar del tema? No vol parlar-ne amb mi? Amb el mitjà que represente? La Cristina Paraira, tinenta d'alcalde de Presidència i Serveis Urbans, no em va poder atendre dimarts per una indisposició. Va passar una reunió i dos dies quan ahir vaig publicar l'article i tampoc vaig poder parlar amb ella.

Ara toca fer-ne el seguiment. Passat el cap de setmana trucaré a l'àrea de comunicació de l'Ajuntament. Li dolga a qui li dolga.

Notícies relacionades