La dictadura de l'edat

L'altre dia el Miquel -un altre dels redactors d'aquest diari- em va ajudar a contactar amb una font perquè jo estava ocupat. No vull concretar perquè el que explique no és un cas aïllat. Ell va acudir a un lloc per demanar un contacte amb el qual havia de parlar jo. Va fer un intercanvi de telèfons i després vaig trucar per facilitar una trobada. La meua sorpresa va ser la reacció de qui em va atendre.

“Ha vingut un nano aquí dient-me que t'havies posat en contacte amb nosaltres però no he rebut cap mail”. Li explique que havia parlat per telèfon, no per correu electrònic. “Clar, és que em ve el nano aquest...” El que no sabia esta persona és que si Miquel és un nano, jo sóc quasi igual de nano perquè la nostra diferència d'edat és de mesos.

Ja s'entén que no és habitual que hi haja periodistes de 21 anys treballant, almenys en aquest país. Però no per ser més jove som menys capaços de fer les coses. Seria ridícul pensar-ho, de fet. Una persona sap fer periodisme perquè s'ha posat a treballar en això i, pot ser, ha fet o fa una carrera per fer-ho millor. El periodisme és experiència i coneixement. L'edat no dóna experiència ni coneixement d'una feina concreta si no t'hi dediques.

A esta persona li hauria de preocupar molt més si li s'apropa un pseudoperiodista d'aquests que va pel món sense títol ni ètica. Encara que per ser periodista ningú demana un títol per una decisió, errònia o encertada, de respecte a la llibertat d'expressió. Però, tornant al tema, en aquesta societat no es miren les capacitats sinó els defectes i virtuts obvis. En aquest sentit, l'edat és un factor clau.

Fa ràbia que unes persones d'edat mitjana creguen que són superiors professionalment pel simple fet de tindre més o menys anys. Segur que tenen més experiència de vida, o no, igual han sigut niños de papá tota la vida, qui sap. Però hem de valorar la gent tinga l'edat que tinga perquè sinó fem una discriminació per edat i elevem l'edat adulta apartant els joves i la gent gran.

Cadascú som producte d'un temps i això fa que cap generació no puga ser inferior ni superior a l'anterior o posterior. Tenim formes d'entendre el món diferents en alguns aspectes. Jo he nascut a un món on la URSS ja no existia, on ja hi havia ordinadors personals i on el neoliberalisme havia triomfat. Això em fa veure el món, la societat, les relacions de poder... d'una forma determinada i diferenciada als que van viure el franquisme i la guerra freda i diferent als que van viure la república i la guerra civil.

Cap d'aquestes generacions és inferior. Ni la posterior a la meua, a la qual hem condemnat a un món de deserts i gairebé inhabitable, ho és. El que està clar és que cada generació té la capacitat de redreçar els errors de les anteriors i això comença per comprendre que cap generació és millor ni pitjor, que totes cometem encerts i fracassos. Des de l'autocrítica com a humans podem fer el canvi.

Acabe l'article amb una petita referència al llibre que estic llegint ara, Le capital ai XXIe siècle del Thomas Piketty. A la introducció planteja que hi ha un tipus d'optimisme que assegura que la lluita de classes es pot veure substituïda per la guerre des âges (guerra d'edats, en una traducció lliure feta per mi mateix). Planteja que, tot i ser poc probable, aquesta guerre des âges seria positiva perquè tothom és jove i vell. Doncs això. Paraula d'un nano.

Notícies relacionades