Humans que fan de polítics i polítics que fan d’humans

Sí, al darrer Ple de Valldoreix la representant de Ciutadans va plorar. No, en cap de les notícies publicades a elCugatenc n’he fet referència. I no ho he fet perquè és molt fàcil –i suculent– fer un titular que explique que aquesta persona es va posar a plorar però, en realitat, aporta poc més que morbositat. Perquè Susanna Casta no només és vocal de Ciutadans, és una veïna més de Valldoreix, amb les seues preocupacions, problemes, virtuts i defectes. I tot això és determinant per a què, de sobte, es posara a plorar. Reduir aquella emoció al tema de debat de la moció de la qual parlava –la violència policial de l’1 d’octubre– és tanta reducció que frega el cinisme.

Abans de fer el titular fàcil, vaig fer dues coses: esborrar una foto que només aportava més morbositat i parlar amb ella. En aquella conversa va quedar palès el que ja era evident, un plor a un espai públic no pot derivar només del tema d’una moció que coneixia amb molta antelació. Susanna –i deixeu-me que la cride pel nom– té altres motius que no venen al cas per al que va passar dijous, uns arguments que creuen la frontera entre el servei públic i la vida personal. Si seguia disposat a explicar-ho, tenia dos opcions: dir que plorava pel tema de la moció i, per tant, mentir o explicar els motius reals i, per tant, entrar a una esfera privada que per responsabilitat no ha de publicar-se. Al final, ja ho he dit, vaig optar per no dir res.

Dit això, hem de donar les gràcies a Susanna. Aquell moment de fortalesa –atenció, plorar és de forts, no fer-ho és d’insensibles– evidencia que no tots els servidors públics són polítics que fan d’humans per a guanyar vots sinó que la majoria, més encara al món local, són humans que fan de polítics. El matís és importantíssim. Els primers esdevenen una mena de robots de la política, en molts casos màquines de partit que només apel·len als sentiments amb lògica electoral. Són els que triomfen i fan discursos al Congrés dels Diputats. Els segons són persones que per convicció entren a la política i, amb les contradiccions del servei públic, la vida privada i els seus sentiments, mostren emocions que, en alguns casos, desmunten qualsevol dirigisme partidista.

Vivim uns temps d’estrès social, moments històrics i transcendentals que marcaran l’avenir del país, que apel·len a les emocions i que ens fan plantejar-nos preguntes que mai ens havíem fet. Això, accelerat en qüestió d’un mes, porta contradiccions internes i debats emocionals totalment diferenciats entre persones en funció del seu context, els seus valors i els seus pensaments. Davant d’això, hem de cuinar-nos, pensem el que pensem i siguem qui siguem. Hem d’entendre la diferència entre els polítics de carrera que acudeixen als mitjans amb una assiduïtat innecessària i els que encara són, sobretot, veïns. I hem d’entendre’ns entre nosaltres; polítics, activistes, gent anònima..., el que implica debats sans i des del respecte.

En el suport mutu està la clau per a demostrar amb fets que la societat no està esquerdada i que, si ho està, és en la vesant política però no en les relacions humanes. Aquell plor de Susanna demostra això, que tots tenim les nostres emocions davant el que ens ve damunt i que la ment humana és molt més complexa que el que puga il·lustrar un titular fàcil. Hem de reivindicar els humans que fan de polítics, que es topen amb lògiques de partit i amb vivències personals. Hem de reivindicar-nos en la nostra vesant més humana i social sense renunciar a tota la resta. El moment de fortalesa que vam viure dijous al Ple de Valldoreix ens ha de fer reflexionar. Gràcies Susanna.

 

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades