Elogi a la vida quotidiana en temps convulsos

Alguna hora molt matí, sona el despertador. Per la ràdio comencen a parlar de si la policia es va excedir en l’operatiu en contra del referèndum, que si la suspensió de la declaració d’independència és una estratègia, que si la “majoria silenciosa” ha eixit al carrer dos cops en menys d’una setmana, que si colp d’estat, que si legitimitat, que si la Unió Europea i que si el Consell d’Europa. Tu, convençut com estàs de les teues idees, creus que estàs fart de la realitat política del país però, en veritat, segueixes en vil cadascun dels esdeveniments que succeeixen, no saps si per por a les conseqüències, per l’esperança o perquè sinó no pots mantindre una conversa amb ningú perquè tothom està capficat en el mateix tema.

I, en realitat, només despertar-te t’importa un rave què diga Puigdemont, Rajoy, la CUP, la gent que està al carrer i, fins i tot, les mil i una institucions internacionals que per una vegada han parlat de Catalunya. No és indiferència, és cansament. És pensar que en el dia que comença potser has de portar els fills a l’escola i a les extraescolars o que has de posar la rentadora, netejar la cuina, regar les plantes... A aquella hora et planifiques el dia, penses en les factures, deixes que el fum del cafè t’entele les ulleres i, amb una mica de sort, celebres que encara tens la suficient estabilitat per a mantindre una casa i una família en peus, amb la col·laboració de tots, que és igual si són dos fills, una parella i un gos que si només eres tu i un hàmster.

Malgrat tot, no eres aliè al que passa al teu voltant. Has pres la determinació que és el moment d’actuar. Potser vols la unitat d’Espanya i has decidit apropar-te a Societat Civil Catalana o a algun dels partits que fins fa poques setmanes només eren un ens abstracte en la teua ment. O potser eres un ferm defensor de la independència i encarrelles setmanes de mobilitzacions que t’han fet moure’t com mai i participar al Comitè de Defensa de la República, a l’Assemblea Nacional Catalana, a Òmnium, a algun partit o a tots els llocs al mateix temps. I comences a muntar-te el dia –la setmana és impossible perquè no saps què passarà– i vols quadrar tot això amb els fills o amb el hàmster i les plantes de la terrassa. Se't fa un món però actues decididament.

Potser mai havies penjat una bandera al balcó i ara en tens una, dues o tres, o potser has esdevingut el veí hiperventilat de l’edifici que sembla que ha convertit el seu balcó en una carrossa del carnestoltes. I clar, això crida l’atenció, més encara quan les teues banderes són diferents a les de la resta de l’edifici. Perquè resulta que a la comunitat tens independentistes, constitucionalistes, federalistes i aquells que demanen diàleg amb una bandera blanca. Tanta és la varietat que cada cert temps algú es para davant de la façana de l’edifici per a fer una foto i posar en Instagram que Catalunya és plural i viu en pau. I segurament aquell usuari no té ni idea de quina relació tens amb els veïns però és igual, la pau viu a eixa comunitat de veïns perquè eixe internauta ha posat una frase buida i un rastre de 15 etiquetes tant enginyoses com inútils.

Només respires en la pausa de la feina, però resulta que els teus companys fumen i el respir es una merda. I què? Si amb tanta pressió potser comences a fumar fins i tot tu. Però rebutges la idea. Mai t’han convençut els anuncis antitabac, la teua determinació ve marcada per l’alè a fàbrica que tenen els fumadors. En aquella pausa torna a eixir el tema. Que si Puigdemont, que si Rajoy i, altra vegada, tot el reguitzell de temes que han dit de bon matí a la ràdio. Encara que n’estàs fins al capdamunt, dius la teua. Per què? No ho saps. I resulta que algú no pensa com tu i els 10 minuts de descans es converteixen en el debat més interessant del dia perquè amb els companys de feina es debat de bon rotllo. O potser l’altra persona –o tu– és una impresentable que s’ho pren tot a pit i és incapaç d’escoltar una opinió dissonant sense embogir.

I això et recorda al dinar de dissabte. Has d’anar a casa de ta mare. O tal vegada tu eres la mare i eres la que prepares el dinar i, de passada, omples de tuppers la nevera del teu fill universitari. Saps que allà tornarà a eixir el tema i et toca els ovaris –encara que no en tingues– perquè la teua família no pensa com tu i saps que pot acabar en discussió. Sempre has estat acostumat a callar de temes polítics a casa perquè eres massa de dretes o massa d’esquerres en comparació amb la resta. Estudies la mateixa tàctica però com vas a callar d’això si estàs fent equilibris impossibles per a ser part activa del debat? A més, et molesta que acabe havent una discussió perquè sembla que s’acaba donant la raó als imbècils que pels mitjans de comunicació diuen que les famílies estan trencades. O potser tu eres un d’eixos imbècils –només que no et consideres com a tal– i veus en aquella discussió la demostració de la divisió social i familiar que no vols que existisca.

 

I estàs cansat perquè tu has anat a dinar perquè vols gaudir de la família i, a més, ta mare fa la millor escudella i carn d’olla del món. O potser tu eres el cuiner i eres el rei de l’escudella per a la resta de la família i, sobretot, per al fill universitari que s’emporta litres de caldo congelat per a què deixe d’una vegada de fer-se fideus amb avecrem. I mentre, el hàmster s’ho mira tot des de la gàbia, esperant que algun dels menuts de la casa li done un tros de formatge com fan cada volta que van a dinar. Decideixes actuar com el hàmster i fer cas, sobretot, a eixos néts, fills, cosins... més menuts perquè saps que a ells, en veritat, els la sua la política. Ni l’entenen ni falta que fa.

Al final no passa res greu però segueixes afligit per les hòsties que la policia va donar durant el referèndum o pel que consideres un colp d’estat dels independentistes. I per un moment t'enorgulleixes perquè eres una dona –o un home– forta que està combinant de manera quasi impossible la mobilització amb la seua quotidianitat. Per la nit tornes a casa i te n’adones que no has posat la rentadora. Estàs cansat, fart, i necessites dormir així que ho deixes per al dia següent. Et gites esperant que l’endemà torne a sonar el despertador i enganyar-te a tu mateix dient que tot això que expliquen per la ràdio t’importa un rave però, en realitat, t’interessa tant que al migdia tens una assemblea. Sort del tupper d’escudella!

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades