El Sant Cugat que no s’exporta

Ciutat horitzontal, verda, gentrificada, excloent... La crítica al model de ciutat és coneguda. A més, té una segona cara, la de la gent que mira el poble des de fora: pijos, burgesos, rics... Sant Cugat, convertida en una caricatura de si mateixa, no només té problemes de tolerància amb qui trenca la seua imatge sinó que és incapaç d’exportar l’escletxa com a valor. Així tenim activistes d’altres municipis que supuren classisme a mars en base a una ficció.

Però fins i tot acceptant en part la bombolla, té gran part de fal·làcia. La majoria de santcugatencs no tenen més que la seua pròpia mà d’obra, més o menys intel·lectual, més o menys formada, més o menys retribuïda. Encara que més rics –o menys pobres– que a altres pobles, molts d’ells no són propietaris dels mitjans de producció. Estan subjectes a les voluntats dels patrons. La seua classe mitjana és igual que la baixa –precariat, tal vegada?– tot i que amb més salari i la capacitat de tindre més bens de consum, res més. Però el missatge impacta: la meritocràcia, l’home que s’ha fet a si mateix, el consumisme que cega.

Per això costen d’encaixar alguns discursos, tot i que estan allà. Hi ha un Sant Cugat que no ix als mitjans o que no s’acaba d’explicar. L’economia social que avança més enllà dels eslògans de les administracions, el jovent que reivindica espais, els feministes que es rebel·len contra els assassinats i la pressió estètica, els qui critiquen una democràcia nascuda d’una dubtable transició transaccional... Gent individual, col·lectius i partits, potser de vegades amb una visió massa centrípeta, que van picant pedra fins situar a poc a poc el seu discurs al mig del debat públic i amb el complex objectiu de convertir-lo en hegemònic. M’atrevisc a dir que hegemonia és quan els cunyats et defensen –per això hi ha amants de la marginalitat pura.

La complexitat de situar-se de ple en l’àgora pública és el topall del discurs majoritari. Si en una manifestació feminista hi ha algú que crema un contenidor, tothom es fixarà en el foc. Mentre s’intenta denunciar la denigració de la dona, l’opinió pública virarà cap a la crítica a l’acte puntual reprovable. Supose perquè denigrar un contenidor és més greu que denigrar una dona. Sant Cugat, que no és la rosa de foc, viu tot això a baixa intensitat, amb discursos subjacents molts cops.

En la darrera setmana hem tingut la inauguració d’una exposició sobre la censura durant la transició, un acte en contra de la pressió estètica durant les rebaixes, l’ocupació d’una sucursal del Banc Sabadell, un acte en memòria de les dones assassinades pel masclisme i una conferència sobre el racisme institucional. A elCugatenc hem parlat dels reptes de l’economia social. Tot i que des d’una perspectiva més institucional també hi ha hagut actes sobre la qualitat de l’aire i l’aprofitament d’aigües de la pluja. I moltes altres coses que em deixe. Aquest és el segon Sant Cugat, el que hem de visualitzar.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades