Una aproximació al que passa als carrers els darrers dies

El Comitè de Defensa de la República (CDR) va començar a treballar fa més de mig any però el seu punt d’inflexió va ser ara fa poc més d’un mes, quan es van coordinar les resistències populars als col·legis electorals i, sobretot, quan es va fer una gran assemblea que va permetre moure els fils de la vaga general del 3 d’octubre. És un nou actor, més obert i de base, que dista de les dinàmiques d’unes entitats, Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium, que per la seua dimensió, tarannà i recorregut resulten ser menys espontànies, i així ho ha recriminat fins i tot el coordinador local de Sant Cugat per la Independència, Josep Lluís Lliberia. Totes tres són necessàries per a l’independentisme –ara moviment en defensa de la República?– i demostren una mobilització que les seues alternatives polítiques han estat incapaces d’igualar, no tant en nombre de manifestants com en constància i condicions –repressió policial, esgotament després de més de mes i mig sense parar si es té en compte la campanya del referèndum...

S’ha evidenciat el que només els il·lusos no contemplaven, que això de la independència no és bufar i fer ampolles. Però l’acceleració de la història del darrer mes també ens ha portat altres reflexions interessants. Per a començar com, ara ja més seriosament especialment si mirem les protestes antirepressives, hi ha hagut una transversalitat real. Parafrasejant a Lenin, una compactació de classes, tot i que molt matisable perquè, tot i que gran part de l’independentisme s’ha encarregat de posar un accent social, difícilment podem considerar la lluita per l’alliberament nacional la mateixa que la de l’alliberament social –encara que molts les uneixen–. Per tant, gent de moltes classes, amb les mitjanes com a protagonistes, unides en un clam massiu –no entraré a discutir si majoritari– i disposades a organitzar-se en l’avenir. Vaja, el que no es veia com a mínim des del 15M, i s’hauria de veure com va anar allò dels indignats a nivell de representació de classe. I especialment rellevant és que si les classes mitjanes engrosseixen les files de la mobilització popular dels darrers dies, qui no té la més mínima representació és el poder en majúscules, aquell 1% que discursivament i de manera reduccionista enfrontem a un suposat 99%. Malgrat els lúmpens –con perdón pel classisme.

La revolució permanent –sí, exagere i ho faig expressament per passar de Lenin a Trosky i enfadar a algú pel camí– està comportant una cohesió social fins ara inèdita i que es tradueix amb les intervencions de persones que en sa vida havien participat en una assemblea i amb aquella gent que, acostumada a estar tancada a casa la major part del temps –sempre està bé trobar una referència a Ovidi–, ha pres la determinació d’actuar, cridant a una vaga general i disposada, si cal, a tallar autovies i línies fèrries. Després de tota la força que ha pres el carrer en qüestió de setmanes només queda dir una altra evidència, els pobles tenen memòria. Cochabamba, Chiapas, el Moviment de Resistència Global, el Fòrum Social Mundial, la Via Campesina... en són bons exemples. L’autoorganització perdura en la memòria, com recordem les corredisses davant dels grisos i, malgrat la dictadura, el procés revolucionari que va viure Catalunya en plena guerra civil –fins i tot Orwell ens ajuda a recordar les picabaralles entre el PSUC, el POUM i la CNT.

Malgrat això, no hem de perdre de vista que la cohesió no és total. Hi ha qui diu que la societat catalana està fracturada pel mig amb famílies que no es parlen, amistats que es perden i un llarg etcètera. No em pararé a analitzar la irascibilitat amb què cadascú expresse els seus pensaments i sentiments polítics, tot i que és a la base de molts desacords greus –com deia Labordeta, qui ha manat tota la vida no està acostumat a callar i escoltar, ans al contrari, el que fa és interrompre a l’altre perquè no suporta que el posen en qüestió–. No sóc qui per a maximitzar res però davant l’evidència que ens expressen alguns dels nostres conciutadans, només ens queda teixir ponts entre nosaltres però sense perdre el nostre punt de vista. M’explique, qualsevol conflicte genera barreres però quan el conflicte està instaurat de manera quasi inamovible –com l’eix dreta-esquerra– ja no suposa (tants) grans problemes perquè tots sabem els límits i les situacions. El problema arriba quan el conflicte es fa palès perquè una de les parts guanya més força i fa trontollar l’statu quo –és igual si progressivament o regressiva–. Si això és el que li ha passat al debat nacional, hem de ser capaços de resoldre l’atzucac de la millor manera possible i tornar a la normalitat fins a una nova pugna per l’hegemonia –venga, ja només faltava Gramsci.

Tot això ho dic, com plantejava al títol, com una aproximació al que està succeint als carrers durant els darrers dies i que de ben segur que continuarà. I ho faig deixant de banda qüestions centrals en l’actualitat –que no vol dir que siguen de fons– com si som República o no, si està justificat el 155 o no, si les eleccions són una bona opció o no... I, alhora, també deixe de banda els aspectes de fons que al meu parer són el reconeixement del dret d’autodeterminació a l’ordenament jurídic espanyol, la concepció plurinacional de l’Estat i el qüestionament del règim polític –democràcia liberal, no penseu que intente equiparar-ho amb un règim dictatorial– que es va instaurar amb la Constitució i els Pactes de la Moncloa ara fa uns 40 anys. Crec que no ho he aconseguit i me n’he anat per les branques, com sempre.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades