Anàlisis paral·leles sobre el bosc de Volpelleres

L’inici de la construcció del nou institut Leonardo da Vinci, amb la col·locació simbòlica de la primera pedra ahir mateix, ha despertat un gran debat ciutadà per la tala d’alguns arbres adjacents al bosc de Volpelleres reconegut urbanísticament que quedaven a dins de la parcel·la del futur centre educatiu. Encara que gran part del debat s’ha centrat en l’ecologisme i l’urbanisme, el conflicte es pot analitzar des de diferents prismes, que desenvolupe a continuació.

L’urbanisme i la realitat

L’eina política que ens permet organitzar el territori per a desenvolupar les ciutats és l’urbanisme. Com a eina política, no és neutra. Sempre i que es complisquen les normes superiors, un Ajuntament té la capacitat de beneficiar els privats o protegir o desprotegir paratges. Per això, de partida, utilitzar l’argument que l’urbanisme preveu una cosa –ja siga per al bosc de Volpelleres o per a qualsevol altre indret– és dir que les coses són com són i no es pensa fer res per a canviar-les.

Tot i així, en aquest cas concret, la planificació urbanística existent preveu el manteniment del bosc com a zona verda, si bé, amb una delimitació que l’encotilla. A l’est hi ha l’escola Pins del Vallès i el Centre d’Alt rendiment, al nord la via Augusta i la B30, al sud el tren i a l’oest el carrer d’Alfons d’Aragó. Aquest espai que quedaria ben delimitat entre allò existent tant de natura com de ciutat queda encara més condicionat per dues pastilles que prenen part del bosc a la zona menys frondosa, on es construirà l’institut i l’escola La Mirada i un altre terreny d’equipaments que encara no té ús determinat.

"Es genera un debat entre la realitat física i la realitat programada"

Ens trobem, per tant, amb un urbanisme que, volent transformar la realitat, no respecta l’existent. Encara que la planificació està aprovada i el projecte del Leonardo da Vinci també, alguns veïns han vist com allò que entenen com a bosc en el seu conjunt està en perill. Es genera, per tant, un debat entre la realitat física i la realitat programada, que puja de nivell quan els crítics amb la ubicació del centre veuen Volpelleres plena de solars que l’Ajuntament podria comprar per a actuar.

El desconeixement de la ciutadania

Tot i això, els veïns que han defensat aferrissadament els arbres de la parcel·la de l’institut han arribat tard. Han armat les seues reivindicacions amb el planejament consolidat, el projecte de l’institut fet, les obres adjudicades, amb la parcel·la delimitada i les màquines començant a treballar. No van dir res quan es va preveure el planejament ni amb el projecte, els moments en què a través de l’exposició pública dels documents podrien haver presentat al·legacions i, així, intentar aturar el que consideren un despropòsit.

Això, més que ser un atac cap a ells és una crítica cap als nostres polítics i els periodistes. Si tant s’estimen aquest entorn, com és que els veïns no s’han assabentat a temps? Els periodistes no hem informat bé? No som capaços d’arribar a la gent? Hem convertit la informació política en una cosa tan avorrida o de batalla entre actors que la ciutadania no s’assabenta del que li afectarà? I els polítics, no han tingut en compte l’opinió dels veïns? Què poden fer per a millorar la comunicació? Han dialogat prou amb els afectats un cop esclatat el conflicte?

Ens cal una revisió del procés per a què la gent sàpiga què passa al seu municipi. No podem fomentar la participació mentre els veïns no coneixen allò que els afectarà de forma directa. Ara ningú els tornarà els arbres, només s’adequaran els voltants per a què tot quede ben quadrat amb l’entorn natural.

Què és natura i què s’ha de protegir?

No deixa de ser curiós que els veïns crítics s’han preocupat pels arbres i el seu sotabosc pràcticament de forma exclusiva. Al·legant els valors naturals, s’han negat a l’actuació, però no hi ha valors naturals més enllà dels arbres? És estúpid pensar que només hi ha vida i ecosistema al bosc. Les zones de solana, de vegetació baixa o fins i tot àrides juguen el seu paper en l’ecosistema. Plantejar que l’institut i el pavelló adjacent ocupen el lloc no arbrat és oblidar la importància que pot tindre una zona desarbrada, tot i que un ecosistema com el que puga haver al bosc de Volpelleres i el seu entorn ja està molt –massa– condicionat per l’activitat humana que l’envolta i fins i tot hi entra amb motius de lleure.

"Si realment es planteja per a protegir uns valors naturals, per què només es protegeix els del bosc frondós?"

De fet, per això el planejament urbanístic pot sonar estrany. Si realment es planteja per a protegir uns valors naturals, per què només es protegeix els del bosc frondós? Si no vol protegir els valors naturals, llavors es vol convertir el bosc de Volpelleres en un parc naturalitzat? Si és així, no deixa de ser curiós que ací ens carreguem les zones obertes poc frondoses i quan fem parcs a la ciutat deixem estepes artificials de gespa per a prendre el sol.

La falsa dicotomia: arbres o institut

En el debat públic ha acabat forçant-se una dicotomia que no és del tot certa. Sembla que els defensors del bosc havien arribat a una bifurcació de camins en què havien de triar entre el bosc o l’institut. Això no és cert en tant que l’Ajuntament pot buscar altres ubicacions per al centre i renegociar amb el Departament d’Ensenyament.

Si bé, també és cert que la dicotomia és falsa perquè és inexistent. Amb l’obra adjudicada i les màquines allà només es podia elegir entre institut o institut perquè sinó s’hauria d’haver reiniciat tot el procés de selecció d’espai, redacció de projecte, licitació d’obres... Això, a banda d’allargar el procés, hauria significat un cost més gran –si és que tècnicament s’haguera pogut fer– ja que l’administració ja tenia el compromís de fer l’actuació de la mà d’unes empreses que han guanyat uns concursos públics.

El xoc de legitimitats

La darrera pota de l’anàlisi em sembla especialment interessant perquè planteja el complex debat sobre la representativitat del veïnat. Fins ara a Volpelleres els únics que s’havien erigit com a veu dels veïns era l’Associació de Veïns. Ells han negociat amb l’Ajuntament, han impulsat projectes, han fet la Festa Major del barri... Però, de sobte, s’han trobat amb una onada que se’ls ha emportat per davant. Una colla de gent que s’ha autoorganitzat ha capitanejat una reivindicació que, a més, ni comparteixen. Volpelleres ha entrat en un xoc de legitimitats i ha demostrat que hi ha una diversitat que fins el moment semblava inexistent.

"Volpelleres ha entrat en un xoc de legitimitats i ha demostrat que hi ha una diversitat que fins el moment semblava inexistent"

Evidentment, això no ha agradat als representants de l’Associació de Veïns que, després de debatre via xarxes socials, han acabat dedicant un article al TOT Sant Cugat amb la signatura del seu president, Alberto Valcarce. En l’escrit, basat quasi exclusivament en el compliment del planejament urbanístic –perquè diu que el bosc no està afectat i que l’actuació segueix allò ja aprovat–, acaba dient que es fa “demagògia” al voltant del bosc acusant els contraris de ser i buscar gent “de fora” per a canviar “la voluntat democràtica”.

Com bé deia Francesc Carol arran de la victòria de Trump –no estic comparant el president dels Estats Units amb ningú, vaja per davant–, la paraula “demagògia” acaba sent utilitzada per aquells que s’han quedat sense arguments. De fet, demagògia és usar mètodes emotius per a aconseguir promeses inaplicables. Potser la política ha volgut renunciar a l’emotivitat i s’ha venut a la inaplicabilitat de mesures en base a normes superiors –el que em recorda una interessant conversa que vaig tindre amb el Grup Laboratori Sant Cugat de la Fundació Rafael Campalans–. En aquest cas, però, tenim debat i xoc de legitimitats amb l’únic però que uns han arribat tard i supose que per això se’ls acusa de demagogs.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Categoria: 

Notícies relacionades