Adéu ‘Interviú’

La primera vegada que recorde haver vist Interviú és fa bastants anys a la tauleta del barber al que anava mon pare i temps després jo. Mentre Pere talla cabells al mòdic preu de tres euros, 50 cèntims més si t’arregla la barba, alguns dels clients fullegen la premsa; periòdics del meu poble que segurament ni vos sonaran. I allà enmig hi ha aquella revista amb dones seminues a la portada. Alguns homes l’agafen i la fullegen, molts d’ells fixant-se només en les corbes subtilment retocades d’aquells cossos fins i pulcres.

Recorde el dia que un xiquet i una xiqueta van agafar la revista, la van obrir pel mig i van començar a riure’s d’aquella dona nua envoltada de pilotes de tennis. L’erotisme resulta molt absurd quan no es té consciència de la sexualitat. La diversió els va durar poc, just el temps que va tardar la mare a adonar-se què havien agafat els seus fills.

Però Interviú és molt més que això, ha sigut una part indispensable de la nostra història col·lectiva. És cert que els darrers anys la crisi, la mala gestió que denuncien molts treballadors i el handicap de la immediatesa i internet per al periodisme van fer perdre força a una publicació que va passar de donar exclusives i destapar merders del GAL i altres històries de la nostra transacció pseudodemocràtica a fer coses menys sonades, a quedar en un segon terme que ha acabat condemnant-la malgrat l’intent dels seus professionals de fer la millor feina possible amb els recursos que quedaven.

En la meua curta vida m’he trobat professors, companys i amics que han tingut vincle amb Interviú, o han treballat ells directament o algun conegut que després els explicava alguna cosa. Les històries que conten són magnífiques, les d’un periodisme que ara no es pot ni somiar. Tindre temps a respirar, a investigar, a fer les coses ben fetes... Ens ho diuen ara i no ens ho creiem. Ara els periodistes eixim de la facultat sense oportunitats de feina i entrenats per a fer tuits, fotos, resums i una notícia al mateix temps. Tant és així que de tant en tant, quan em pregunten quin periodisme m’agrada, recorde tot això i dic: “El d’Interviú de la transició”.

Sé que tot ha canviat molt. Mitjans venuts al poder n’hi ha hagut sempre però el grau de control actual és asfixiant perquè ja no només es tracta de pressió política, ara ja són els propietaris plens de deutes els que dificulten la independència dels periodistes. I, a més, ens trobem immersos enmig d’un canvi constant de costums comunicatius. Els que tenim entre 20 i 25 anys ja no ens informem com els nostres pares però tampoc ho fem com la generació que comença a consumir informació, aquells que ara tenen entre 17 i 20 anys. Enmig de la incertesa, lamentablement, hem perdut un referent.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades