Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.
Radiodespertador. Alerta pel coronavirus. Alguna política més simbòlica que real. Comentaris estridents i em lliure de la tertúlia de miracle. La dutxa matinal, la vitamina i un té que ja fa temps que no em desperta. Un ordinador ple de correus electrònics, un mòbil que en qüestió de minuts s’omplirà de missatges i una recerca impossible d’una pausa que em permeta pair un tema massa complicat com per a escriure una notícia ràpida.
Aprofitaré la representació de Tot esperant Godot la setmana passada al Teatre-Auditori per a dir que Godot no és l’únic que no arriba a aquell teatre ni a l’adminsitració pública de la qual depèn. Hui, dia europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, seguim esperant que arribe la igualtat salarial. I com Godot, no apareix mai.
La llei de contractació de serveis a les persones, l’anomenada llei Aragonès, no serà aprovada pel Parlament després que l’oposició en bloc l’haja tombada en comissió parlamentària. D’aquesta manera, la norma que pretenia posar les bases de l’externalització no té més recorregut i Catalunya segueix regida per una normativa estatal que no és massa esperançadora.
Glòria ha arribat amb la ferocitat d’una llevantada inusual. És cert que històricament hi ha hagut fenòmens meteorològics contundents que han copsat el nostre país però cada vegada són més extrems. Passem de sequeres a pluges torrencials, neu a cotes baixes i vents cada vegada més forts. Una setmana després el sol brilla com si fora una vesprada tranquil·la de primavera; i de vegades és hivern. Tirar tota la culpa de Glòria al canvi climàtic és inexacte, però més és limitar-ho a una borrasca qualsevol.
“¡Viva España!ˮ, crida una part de la bancada, com si més de la meitat d’espanyols que no han votat les seues opcions polítiques anaren contra Espanya. Cops de pit, mirades ben preparades quan enfoca la càmera, cartells classistes i absurds... i fins i tot un partit negant-se a aplaudir la diputada Aina Vidal, malalta de càncer però disposada a acudir al Congrés per permetre el govern que els seus votants volien.
El mateix feminisme de masses que ens ha portat empreses explotadores fent samarretes amb lemes presumptament feministes també ens ha fet veure un mar de senyors que en dies assenyalats alcen la veu amb el lema “jo et crecˮ però que després, quan els toquen els privilegis, se n’obliden. Són aquells homes que s’atreveixen a fer escrits suposadament feministes o que eleven la dona mentre fan barbaritats com dir que la dona és superior per la seua bellesa o com compartir fotos de senyores 100% cànon de bellesa semi-nues al seu Twitter.
El titular d’este article és un atreviment però també una reivindicació d’igualtat entre municipis. Perquè mentre una part de la ciutadania s’emporta les mans al cap davant un tribut metropolità que ha rebut més crítiques que oportunitats, sembla obviar-se que Sant Cugat ha gaudit d’una oportunitat que no han tingut la resta de municipis de la comarca.
No, no tots els homes ens plantem en manifestacions feministes amb un ganivet. No, tampoc tots els homes toquem el cul a les dones al transport públic. No, ni tots els homes som heterosexuals que han de posar en dubte la identitat de gènere i l’orientació sexual de la resta de persones. Perquè no tots els homes responem a la masculinitat hegemònica. N’hi ha que intentem –i fracassem habitualment– trobar noves formes de relacionar-nos i comunicar-nos. És tan obvi que sona absurd haver-ho de dir.
Ens hem portat les mans al cap amb el creixement de l’extrema dreta a Espanya. El món ens ha sobtat amb un munt d’esdeveniments paral·lels, molts d’ells en forma de protestes socials: Xile, Equador, Catalunya, Líban, Hong Kong... Hi ha una resistència a Rojava i també hem vist cops d’estat a Bolívia i a Veneçuela. Poden semblar fets que han d’omplir les pàgines d’internacional i política sense més pena ni glòria però en el fons tenen trets comuns.
