Jordi Pascual

La política des de la calma

El parèntesi meravellós que representa l’agost per a la política municipal és un bon moment per a reflexionar sobre ella des de la calma. És un bon moment perquè l’activitat està aturada –o almenys més del que és habitual– i no es va a corre-cuita entre mocions. També és interessant pensar que aquelles persones que sempre estan preparades per a la seua intervenció política ara segurament estan gaudint d’unes –no diré si merescudes o no– vacances.

És una bombolla, és Sant Cugat o què ens passa amb la construcció?

Està clar que quan s’ix d’un pou, cal ascendir. Per tant, si la crisi és el pou, l’eixida de la crisi és un ascens. El dubte està en quan el nou ascens ha esdevingut un salt que ens pot tornar a clavar en un altre pou. Amb això, només ens queda preguntar-nos si el sector de la construcció està eixint de la crisi o està creant una nova bombolla.

Just en el model de ciutat

El final de curs ha estat marcat per un seguit de reivindicacions que topen amb el model de ciutat. Però la novetat és que no topen com fins ara. Durant anys hem tingut molts exemples de crides que han rebutjat el Sant Cugat verd com a constructor d’elit, és a dir, no tant el model com els seus efectes col·laterals.

Consell de Barri de La Floresta, seguir amb el repte

Fins ara s’havia destacat molt –segurament massa– la marxa de Ramon Piqué de la regidoria i de la presidència del Consell de Barri de La Floresta, com si això significara necessàriament un desmuntatge de tota una estructura participativa que s’ha consolidat en un espai que el mandat passat era un descontrol de poques convocatòries i veïns enfadats. Però, evidentment, és un error.

La política de l’aparença

No és fàcil fer de la necessitat virtut però sembla que la política està plena d’especialistes. Ho hem vist aquesta setmana amb la presentació de l’índex de referència del preu del lloguer –el qual, de partida, només és una ferramenta que fa una fotografia a la situació; res revolucionari–. Sant Cugat és, segons les dades atorgades pel propi govern, una ciutat que té el preu del lloguer un 67% més elevat que la mitjana catalana.

El viral com a notícia

Cansa. Cansa veure titulars que deixen a mitges i que juguen amb la batalla pel clic amb suggestió. Cansa haver de llegir mil cops “el vídeo que s’ha fet viral” o “les xarxes clamen”. Cansa perquè no és periodisme. Cansa perquè després hi ha un munt de persones que tiren merda sobre el periodisme, i tenen raó. Cansa perquè, malgrat les crítiques, les estupideses virals acaben tenint molta més audiència que qualsevol altre contingut.

Rics amb poca indústria

L’Institut Nacional d’Estadística ha publicat aquesta setmana el seu darrer estudi d’indicadors urbans que deixa Sant Cugat com la tercera ciutat amb major renda mitjana de les llars a nivell estatal (xifra del 2014) just al darrere de Pozuelo de Alarcón (73.014 euros) i de Majadahonda (57.623 euros), dos municipis madrilenys veïns.

Quin bolet!

És una expressió molt valenciana –almenys per estes terres no l’he sentit mai– però ve que ni pintada: Quin bolet! És a dir, quina cosa ens ha sorgit inesperadament! Els dos cursos bolet que el Departament d’Ensenyament ha anunciat de cara al curs vinent són un bon bolet. El problema és que a Sant Cugat darrerament n’ha tingut molts. La ciutat ha esdevingut un tronc vell de xop a la vora d’un riu o una d’aquelles bosses per a criar qualsevol espècie de bolet.

Aprofitar el Reglament de Participació per a participar des de la base

Cada vegada hi ha més ciutadans que veuen els processos participatius com una estafa, la constatació que a l’Ajuntament li interessa fer veure que es participa com a objectiu i no com a mecanisme per a prendre decisions col·lectives. Durant el mandat hem tingut diverses mostres d’això.

Pàgines

Subscribe to Jordi Pascual