L’Institut Nacional d’Estadística ha publicat aquesta setmana el seu darrer estudi d’indicadors urbans que deixa Sant Cugat com la tercera ciutat amb major renda mitjana de les llars a nivell estatal (xifra del 2014) just al darrere de Pozuelo de Alarcón (73.014 euros) i de Majadahonda (57.623 euros), dos municipis madrilenys veïns.
És una expressió molt valenciana –almenys per estes terres no l’he sentit mai– però ve que ni pintada: Quin bolet! És a dir, quina cosa ens ha sorgit inesperadament! Els dos cursos bolet que el Departament d’Ensenyament ha anunciat de cara al curs vinent són un bon bolet. El problema és que a Sant Cugat darrerament n’ha tingut molts. La ciutat ha esdevingut un tronc vell de xop a la vora d’un riu o una d’aquelles bosses per a criar qualsevol espècie de bolet.
Cada vegada hi ha més ciutadans que veuen els processos participatius com una estafa, la constatació que a l’Ajuntament li interessa fer veure que es participa com a objectiu i no com a mecanisme per a prendre decisions col·lectives. Durant el mandat hem tingut diverses mostres d’això.
És un polític de carrer. Vaig conèixer a Ramon Piqué com un veí actiu de La Floresta Parla, aquella organització hereva d’Els Arbres Parlen, el col·lectiu que va aturar el projecte d’habitatge públic al voltant del carrer l’Estel i l’avinguda Verge de Montserrat, el mateix que ara el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Damià Calvet, ha dit que Promusa pretén recuperar.
Quan es desenvolupa algun projecte, es fa amb una base ideològica. El discurs que l’explica és una pota més d’aquesta ideologia. Per això, depèn qui impulse projectes d’economia social parla d’emprenedoria i meritocràcia –normalment carregades d’anglicismes– i hi ha qui parla de superar les lògiques del lliure mercat.
Aquesta setmana ha fet sis anys de l’esclat popular del 2011, aquell moviment tant important com idolatrat que ens ha enlluernat massa quan es fan anàlisis polítiques amb perspectiva històrica recent.
Al voltant del feminisme es diuen moltes bajanades. Allò més habitual és sentir aquella d’utilitzar aquest mot com a antònim de masclisme, obviant així no només el seu significat sinó tota la lluita d’activistes que es van jugar vida pels drets de les dones. A partir d’ahí, hi ha mil teories inconsistents com inventar-se un “igualitarisme” entre masclisme i feminisme o començar a dir “feminazi” a tort i dret.
Un primer any d’aplicació del projecte de pressupostos participatius ha de servir per anotar en una llibreta tots aquells dubtes, errors, crítiques i marges de millora possibles. Mantindre les normes si s’han mostrat ineficients seria absurd i per això, de cara al proper procés, cal replantejar el funcionament per a solucionar tots els problemes que han sorgit pel camí.
Supose que molts dels nostres lectors ja ho sabeu però elCugatenc està en la corda fluixa. Hem arribat a un punt d’inflexió que, com en qualsevol estat crític, ens pot reviscolar o matar com a projecte. Al juny farà dos anys del naixement de la web d’aquest diari i, malgrat el recorregut i el concurs d’emprenedoria social de l’Ajuntament, no hem aconseguit rendibilitzar-nos.
El periodisme és cada vegada més una colla de redactors mirant les xarxes socials fins trobar un fet suposadament noticiable. Així comencen a aparèixer notícies estúpides que només es fan ressò d’una picabaralla entre polítics a Twitter. Alhora, la dictadura del clic –buscar molts clics per a poder dir als anunciants que tens un munt de visites, encara que siguen força inútils– porten els mitjans a una perversió del periodisme.
