Jordi Pascual

Ja està ací. Els darrers anys s’han fet llargs. Donava la sensació que allò de la independència era una promesa a la qual no es podia arribar, una quimera. Però la història s’ha accelerat per a gust i disgust de molta gent. El que havia estat un procés carregat d’institucionalisme ha fet un salt al carrer, ha superat les institucions, les ha desbordat.

La situació de la comunicació s’ha ennegrit a Catalunya en qüestió d’una setmana. De bones a primeres, la Guàrdia Civil s’ha plantat a les redaccions d’El Vallenc, El Punt Avui, VilaWeb, Nació Digital, elNacional i Racó Català. La suspensió –ull, que no anul·lació, de moment– del referèndum ha superat fronteres i ha arribat més enllà de la Generalitat per a entrar als mitjans de comunicació.

Recorde que el primer cop que vaig anar a Londres un parell de ciutadans, en veure’m a mi i a la meua família atapeïts de maletes i mapes, ens van cridar “tourists!” mentre aixecaven els dos dits de la mà que els anglesos utilitzen per a insultar. No vaig entendre res, era massa menut –no recorde l’edat–, però la imatge em va quedar gravada a la ment.

Quan la furgoneta blanca s’emportava per davant totes les persones que podia a La Rambla jo ja tenia preparat i programat el meu article setmanal, sobre la massificació turística. Quan l’escena es repetia a Cambrils ja tenia clar que, per respecte, havia de canviar l’article. Perquè, per molt que ens vulguem forçar a tornar a la normalitat, això no es fa ràpidament. Just quan escric aquest article l’alcaldessa, Mercè Conesa, ha anunciat que hi ha dos ferits santcugatencs.