Falta de respecte, superioritat moral i prepotència a mars. Últimament entrar al meu timeline del Twitter és accedir a una dimensió d’hiperventilats portadors de la veritat que condemnen amb grandiloqüències innecessàries els presumptes errors dels seus adversaris polítics mentre són incapaços de fer una miqueta d’autocrítica dels seus propis postulats.
Per tercer any consecutiu, la Festa de Tardor està organitzada d’una forma més assembleària. Hi ha la comissió organitzadora però també una assemblea i un grup de treball que permeten idear la festa de les entitats d’una forma consensuada i debatuda.
Veig amb il·lusió que dins del Pla de Reactivació Econòmica anunciat pel govern municipal hi ha la creació d’un Pla Director d’Economia Social. És una il·lusió perquè les entitats i empreses socials que vam participar en l’elaboració del darrer pla ens vam quedar amb la sensació que “menos da una piedra” i, en algun moment d’optimisme, de “tota pedreta fa marge”.
L’anella verda és una mesura increïblement tova davant els reptes de mobilitat i contaminació que tenim a sobre. O s’hi aprofundeix o serà una anècdota innecessària.
El proper dilluns el govern portarà a Ple el Pla d’Actuació Municipal (PAM), un document que arriba més d’un any després de les eleccions i amb molts reptes a afrontar. Potser arriba tard però, clar, tampoc ens esperàvem una pandèmia mundial que ens condicionara tant durant tants mesos així que deixarem de banda les crítiques circumstancials i entrarem al contingut del document.
Un santcugatenc ocupa el càrrec de delegat adjunt de la Delegació del Govern davant la Unió Europea. El nomenament es va formalitzar el passat 8 de maig amb una designació directa i sense concurrència pública.
La decisió de tancar els consultoris de la Floresta i les Planes fins a l’octubre ha sobtat el veïnat dels dos barris, que ràpidament s’ha organitzat per a demanar una solució.
Ahir vam celebrar el nostre cinquè aniversari. No ho vam fer, com ens haguera agradat, amb una festa –almenys per ara– i, a canvi, vam publicar un recull dels principals reportatges que hem fet durant el darrer lustre. Hem passat una fita simbòlica com la barrera dels cinc anys sense fer massa soroll potser perquè allò important en un dia és ser poc autoreferencial i fer una tasca d’explicar al món, en el nostre cas un municipi.
Que 3.000 persones es troben, de sobte, sense faena és una notícia pèssima sempre, només que ara ens fa més mal perquè ja ens veiem de cap en una crisi en què qui caiga tindrà molt més difícil alçar-se. Que darrere dels 3.000 llocs de treball directes n’hi haja fins a 22.000 indirectes més no és més que un greuge dolorós que ens dibuixa, una vegada més, qui mana en este joc de dos actors: qui posa la mà d’obra sense la qual no existiria el negoci o qui posa els diners aconseguits gràcies a la mà d’obra dels primers.
He tornat per un moment als apunts de l’assignatura de Periodisme de Proximitat, que vaig cursar allà per l’any 2016 amb un bon professor –ara que això no és ser pilota per a guanyar nota– com ho és Vicenç Rabadán, que a més de periodista també és una persona implicada en la política –va ser regidor per l’Alternativa d’Unitat Popular– i vida social rubinenca i coneix bastant bé la realitat de Sant Cugat. Doncs bé, ací unes quantes de les anotacions d’aquell jo quatre anys més jove que ara:
