Tornem a la quotidianitat

Quan escric aquestes línies està a punt de començar la campanya que ens portarà a la jornada electoral del dia 21. No està gens clar que serveixi per desestressar la política catalana i, per extensió, el conjunt de la societat. Cal esperar més aviat tot el contrari. Si els darrers cinc anys han estat caracteritzats per la banalització de la política, serà difícil que de cop i volta això desaparegui de la realitat catalana. Sentirem bajanades de l’alçada d’un campanar. Però molta gent ho perdonarà tot. Són molts els que pensaran que ha costat massa arribar fins aquí, sobretot en termes d’opció i creença personal, per demanar ara que es faci autocrítica i es presenti un full de ruta nou de soca-rel.

Així, doncs, preparem-nos per viure una campanya que reflectirà la polarització de la societat catalana i es caracteritzarà per les batusses entre dos blocs que no es faran cap tipus de concessió. Jo he decidit enterrar-me en els fonaments. Tancar-me en la meva quotidianitat, per tal de no viure una campanya de reflexions de curta volada, quan la realitat, present i futura, exigeix una reflexió de llarg abast, cap endarrere i cap endavant, que ens permeti situar la política catalana i la manera de fer Catalunya (o nació catalana, si ho voleu així) en uns paràmetres ben diferents, en nou paradigma, per dir-ho d’alguna manera. La confrontació constant amb l’Estat (molt més fort del que no es pensaven el processistes) no pot ser la manera principal d’entendre Catalunya; però ho deixo aquí, potser en un altre moment hi tornaré.

La quotidianitat és la mateixa recepta que tinc per al que m’envolta. Sant Cugat, que és el que em queda més a prop. De tota manera no renuncio a escriure la meva carta al reis mags electorals. Vull deixar constància del que demano a la política catalana a partir d’ara. En tot cas, que ningú no esperi que el meu capteniment futur s’aparti d’aquestes demandes/exigències:

– Derogació automàtica de l’aplicació de l’article 155 un cop prengui possessió el nou govern elegit pel Parlament que surti de la jornada electoral del dia 21.

– Fer les gestions necessàries per evitar la presó d’alguns membres de la mesa del Parlament, l’expresident i els exconsellers i els dos Jordis. Em refereixo, naturalment, a l’empresonament producte d’una sentència definitiva. Amb el ben entès que aquesta és una carta en la màniga de Rajoy i el PP. Els qui hem negociat convenis sabem que els acomiadaments sempre fan caure alguns punts de la taula reivindicativa; el tema presos pesarà d’allò més en la negociació del pack Catalunya. El fet que alguns encausats han declarat davant el jutge que acaten l’article 155 (mentre duri) i la Constitució de 1978, hauria de fer més fàcil la solució. En tot cas, que ningú no es pensi, com pretén la cap de campanya de Puigdemont, que els resultats electorals exoneraran els encausats del tràmit judicial (que algú doni un manual de dret a aquesta senyora, per favor!).

– Paquet d’actuacions destinat a suturar les ferides de tot tipus originades durant els darrers anys en la societat catalana i a apaivagar l’erosió de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya; sense això és impossible sortir del cul-de-sac en el que estem.

– Programa de propostes econòmiques, socials, polítiques, institucionals i culturals per revertir les conseqüències de la crisi econòmica i per avançar vers un model de producció i consum socialment més just i mediambientalment sostenible.

– Negociació, a partir del consens més ampli possible, d’un nou marc d’autogovern, que es pugui enquibir en una Constitució reformada en un sentit federal.

– Incloure en aquesta reforma la possibilitat de fer consultes o referèndums de caràcter autodeterminista, amb una regulació posterior (el cas de Quebec ens dóna pistes al respecte).

I tornem a la quotidianitat. La de casa nostra. Una ullada dels temes municipals que tenim en cartera és suficient per veure que coses per estar entretinguts no ens en manquen. Només em referiré a algunes d’elles. Tenim la possibilitat de participar en la determinació d’algunes inversions dels pressupostos de 2018 i 2019, ja contem amb un reglament que ho regula. Tenim pendent la segona fase del Pla d’equipaments que ha de substituir el del període 2008-2018, el desenvolupament de la primera fase fa preveure que hi haurà força teca. I qui, a títol personal o com a membre d’una entitat, participi en els consells de barri, també té un ampli camp per dedicar algunes hores del seu temps lliure. Només puc parlar pel Consell Centre-Est, però només observant l’ordre del dia dels grups de treball de mobilitat i seguretat, n’hi ha prou per concloure que qui hi tingui interès no s’avorrirà. I només he fet referència a allò que té a veure amb la gestió de la cosa pública. A la qual cosa podem afegir l’activisme associatiu, que és una altra manera d’interessar-se pels afers públics. En definitiva, la quotidianitat es pot omplir de coses concretes, allunyades de grans debats que ens aporten més neguit que no pas felicitat. Amb la qual cosa no vull dir que ens hagin de ser aliens, tot el contrari, però els hem de saber dosificar. No fos cas que prenguéssim mal.

I torno al principi. Ens calen uns mesos, i probablement anys, de descompressió patriòtica, d’un costat i l’altre. I, en aquest sentit, tinc una recomanació a fer, seria una petita aportació. Ja que el nostre Ajuntament ha decidit no tenir cap bandera a la façana, proposo una campanya per treure les dels balcons, unes i altres. I, en tot cas, deixar només la senyera, que és la que ens representa a tots, que així ho tenim recollit en un text que vam aprovar entre tots; o, si ho voleu amb altres paraules, és la que històricament ha generat més consens entre els catalans i les catalanes.

Jordi Casas, historiador

Categoria: 

Notícies relacionades