Publicitat
Quan el lector o lectora llegeixi aquest article, molt probablement s’hauran endarrerit les eleccions previstes per al proper 14 de febrer a causa de la pandèmia.
S’atribueix a l’escriptor Samuel Johnson (1709-1784) la frase: «El patriotisme (llegeixi’s nacionalisme) és el darrer refugi d’un canalla». Potser tenia raó o no.
Aquesta setmana hem sabut que dins dels propers sis mesos l’Ajuntament preveu comprar la Torre Negra i les vuitanta-sis hectàrees que l’envolten, només tres de les quals es troben en l’àmbit urbanístic litigat amb Núñez i Navarro i altres propietaris.
Fa dos anys el geògraf francès Christophe Guilluy va publicar un llibre que va irrompre amb força en el debat internacional: No society. Guilluy hi deixa anar un munt d’afirmacions polèmiques, acompanyades de dades difícilment discutibles (les gràfiques de la part central del llibre).
Aquest títol i article mereixen tres consideracions inicials: No són deutors d’aquell plantejament postmodernista que negava els grans metarrelats (o, dit amb altres paraules, la capacitat de canviar en profunditat la realitat que ens ha tocat viure).
«Avui ha vingut en Montilla a casa a fer la revisió del gas» (missatge que s’ha distribuït per les xarxes socials les darreres setmanes).
Les dades
Quan escric aquestes línies acaba de produir-se la cinquena ratificació de l’estat d’alarma per part del Parlament espanyol. I també el malentès, per dir-ho d’alguna manera, entre els grups parlamentaris del PSOE, UP i HB-Bildu sobre la derogació de la reforma laboral de 2012. Un acord a corre-cuita per tal de garantir l’abstenció de HB-Bildu en la votació, ha estat impugnat per un dels signants d’immediat perquè és molt difícil de complir en els terminis (i probablement també en el termes) establerts.
Aquest confinament que estem vivint, si us plau per força, regirarà moltes coses. A nivell personal i col·lectiu. El que està per veure és si aquest regirament serà de l’envergadura que alguns preveuen. A mi alguna cosa em diu que molt del que s’està dient al final quedarà en aigua de borratges.
«A la identitat catalana hi ha un plus d’angoixa existencial (…), una identitat que s’explica a través de les derrotes (…), la catalana és una identitat que juga amb una mà lligada a l’esquena» (Antoni Bassas, Planta Baixa, TV3).
Que el lector o lectora no s’espanti, no penso fer una reflexió general sobre la cultura; si ens atenem a la definició que n’han fet els antropòlegs, el tema resulta inabastable per a un article d’aquestes característiques. Parlaré de quelcom molt més concret: la política cultural santcugatenca.