Publicitat
Aquest títol i article mereixen tres consideracions inicials: No són deutors d’aquell plantejament postmodernista que negava els grans metarrelats (o, dit amb altres paraules, la capacitat de canviar en profunditat la realitat que ens ha tocat viure).
«Avui ha vingut en Montilla a casa a fer la revisió del gas» (missatge que s’ha distribuït per les xarxes socials les darreres setmanes).
Les dades
Quan escric aquestes línies acaba de produir-se la cinquena ratificació de l’estat d’alarma per part del Parlament espanyol. I també el malentès, per dir-ho d’alguna manera, entre els grups parlamentaris del PSOE, UP i HB-Bildu sobre la derogació de la reforma laboral de 2012. Un acord a corre-cuita per tal de garantir l’abstenció de HB-Bildu en la votació, ha estat impugnat per un dels signants d’immediat perquè és molt difícil de complir en els terminis (i probablement també en el termes) establerts.
Aquest confinament que estem vivint, si us plau per força, regirarà moltes coses. A nivell personal i col·lectiu. El que està per veure és si aquest regirament serà de l’envergadura que alguns preveuen. A mi alguna cosa em diu que molt del que s’està dient al final quedarà en aigua de borratges.
«A la identitat catalana hi ha un plus d’angoixa existencial (…), una identitat que s’explica a través de les derrotes (…), la catalana és una identitat que juga amb una mà lligada a l’esquena» (Antoni Bassas, Planta Baixa, TV3).
Que el lector o lectora no s’espanti, no penso fer una reflexió general sobre la cultura; si ens atenem a la definició que n’han fet els antropòlegs, el tema resulta inabastable per a un article d’aquestes característiques. Parlaré de quelcom molt més concret: la política cultural santcugatenca.
Vagi per endavant que no defenso la insuficient informació o, senzillament, la manca d’aquesta, per part de les administracions públiques sobre els dos temes que m’ocuparan en aquests línies. Sens dubte, la ciutadania va molt despistada pel que fa a aquests assumptes, però això no ha d’impedir l’intent de fer una anàlisi de determinades reaccions socials i polítiques.
Aquest article està basat en els següents llibres: Eric S. Weitz, La Alemania de Weimar, Taurus, febrer de 2019, 525 pàgines; Wolker Weidermann, La república de los soñadores, arpa, setembre de 2019, 254 pàgines; i David King, El juicio de Adolf Hitler, Seix Barral, setembre de 2019, 639 pàgines.
Aquest article ha anat precedit d’una desena més que, més o menys, han tocat la mateixa qüestió, per la qual cosa el lector o lectora que se l’estalviï quedarà excusat/da. En tot cas, demano indulgència davant la meva insistència (i l’extensió de l’article).
Aquest article, encapçalat per un títol que vas més enllà del seu contingut i que moltes persones poden considerar excessivament contundent (no amago la seva intenció provocativa), mereix tres consideracions:
No és un article pensat arran del que va succeir fa unes setmanes al Parlament espanyol, encara que ho pugui semblar, fou escrit abans d’aquells fets, el quals, en tot cas, li han donat més rellevància.
Vivim en un temps accelerat, en el qual se’ns invita a viure online. Sembla que no hi hagi oportunitat de descansar, ordenar les idees i veure exactament on ens trobem; cadascú de nosaltres i com a societat.
