Jordi Casas

Sant Cugat: a voltes amb el model de ciutat

Que vagi per endavant que no tinc un interès especial en debatre sobre el model de ciutat. Ara bé, com sigui que el principal grup de l’oposició municipal –hereu del partit que ha configurat, si més no urbanísticament, que vol dir també socialment, el Sant Cugat actual– hi insisteix, arran del projecte Ragull Centre, m’ha semblat que no està de més que escrigui algunes ratlles sobre el tema (1).

Quan a la socialdemocràcia li tremolen les cames

Ningú no pot negar que el paper de la socialdemocràcia a Europa ha estat molt important. Des de l’experiència de la socialdemocràcia de finals de segle XIX fins als nostres dies. El pacte de postguerra entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, per dir-ho de manera gràfica, va permetre la creació i/o consolidació de l’Estat de benestar i que els beneficis de l’increment de la productivitat, mitjançant el paper interlocutor dels sindicats, no anessin al mateix cistell; el de l’empresariat, s’entén. També sabem que a finals dels anys setanta del segle passat l’onada neoliberal ho va arrasar tot i va fer plegar veles als partits socialdemòcrates, encara que potser no tots, i es van passar al socioliberalisme; van comprar el discurs de la mitificació o entronització del lliure mercat. Potser l’exemple més evident i més desastrós va ser la tercera via de Tony Blair.

Una aproximació crítica a l’actual gestió municipal

Fa tres mesos vam travessar l’equador de l’actual mandat municipal. No cal dir que la valoració que han fet govern i oposició dels dos primers anys ha estat absolutament diferent, com és lògic. Una altra cosa és que, els qui han estat governant Sant Cugat durant més de trenta anys, ara reclamin coses que ells mai no van fer, ni tan sols no se les van plantejar (valgui d’exemple la sol·licitud del primer partit de l’oposició de reclamar major seguretat per a l’entorn del Monestir, quan ells no van tenir cap pressa a l’hora d’aprovar un pla d’usos per al monument). Però aquest, lamentablement, és el joc de la política.

El projecte Ragull com a excusa (part 2)

Tot i el risc de fer-me reiteratiu, plantejo tres aspectes a tenir en compte: a) la necessitat d’impulsar una política més decidida de construcció d’habitatges de lloguer de protecció oficial; b) la confrontació de dos models de ciutat, l’extensa o la compacta, quelcom que els urbanistes discuteixen des de fa temps; i c) què entenem per model de ciutat, la qual cosa ens porta a parlar de la segmentació del sòl, és a dir, de la distribució desigual de la població en funció de la seva capacitat adquisitiva.

El projecte Ragull com a excusa

El tren elèctric arribà el 26 d’octubre de 1917 i tot canvià. Entre 1920 i 1936 la població creixé un 132%, res no vist fins aleshores; el gruix dels nous habitants, òbviament, procedien de Barcelona. La gent podia viure a Sant Cugat i treballar a Barcelona, tota una novetat.

Referèndum, majories i cohesió nacional

Escric aquest article hores després de les eleccions al Parlament de Catalunya, però no té per objectiu analitzar els seus resultats, sinó plantejar una reflexió de llarg abast arran d’algunes manifestacions fetes amb els resultats encara ben calents.

Pàgines