‘Quien parte y reparte’

Passa a les millors democràcies, i Espanya no es una excepció, que certes matèries esdevenen debats perpètuament irresolts. Pensem-ho: L’avortament, la llei electoral, la propietat privada (la seva okupació) o el sistema de contractació laboral són exemples de temes en els que mai ens acabem de posar d’acord. A vegades, que no trobem una única solució serà el millor, perquè hi ha discussions tan servidores de l’actualitat i de la modernitat que sempre trobarem un motiu per qüestionar-nos la nostra opinió (com la llibertat d’expressió i els seus límits).

No confonguem, però, la inestabilitat política del zeitgeist amb la incapacitat de prendre solucions i no ens escudem rere la polèmica per tal de sortejar els reptes que ens presenta la nostra societat. Fer país (expressió molt de moda avui dia) és, també, arreglar el país i no deixar-lo ofegar en debats estèrils.

L’últim debat estèril que hem hagut de patir ha estat el de les pensions. Si bé, aquest parteix d’una crítica molt legítima i és respòs de manera igualment entenedora, enmig dels retrets vam perdre l’oportunitat d’introduir una idea que no és nova, però sí força interessant. Entenguin-me, no me les donaré ara d’entès ni m’acolliré als recursos de tertulià habituals (“hem de buscar el debat de fons”), però queda palès que el major problema al que s’enfronta el nostre sistema de pensions és el de la sostenibilitat, íntimament sotmesa a les fluctuacions del mercat laboral.

Per situar-nos a la mateixa pàgina: El nostre sistema de pensions adopta un model de repartiment, pel qual als treballadors actuals se’ls destina una part del seu sou a sufragar la renta mensual que perceben els jubilats o pensions, tot prometent-los que, en un futur, ells també rebran una retribució d’acord amb la seva cotització. Així, en altres termes, el treball d’avui paga les pensions d’avui.

Tenim un mot per descriure un sistema basat en la captació de més inversors amb el objectiu que els nous participants produeixin beneficis per als participants originals: Frau piramidal.

Sona escandalós, però el funcionament bàsic del nostre sistema de pensions acull la insostenibilitat al seu si. En altres paraules, és impossible que aquest no sigui insostenible.

La pregunta recau, doncs, en com donar una solució adient, això és, que ens permeti superar els fluxos econòmics i de treball, tot guanyant en estabilitat i seguretat.

D’inspiració liberal, matisada per la noció mateixa de l’Estat Social, trobem un sistema alternatiu, anomenat de capitalització. El país que l’ha implementat amb més èxit, tot i les polèmiques recents (que donen per un altre article) és Xile. Com funciona aquest sistema? En poques paraules, consisteix en generalitzar l’ús del pla de pensions, fent-lo prescriptiu. Així, a cada treballador se’l sostrau una part del sou per dotar-lo a un pla de pensions (privat), pla que l’acompanyarà tota la seva vida laboral i del que podrà gaudir un cop es jubili.

En resum, passem d’un sistema depenent de la conjuntura a d’un que es basa en l’estalvi sostingut en el temps. El treball d’ahir paga les pensions de demà.

A més, el model xilè preveu que, per tal d’evitar la inseguretat que un pla de pensions pot suposar (en tant que es fa dependre de la inversió que dugui a terme el banc), les entitats financeres que el gestionin estiguin censades i fortament controlades. Així, els bancs que s’oferiran al titular d’aquest pla de pensions obligatori estaran acotats. Per tal d’engrossir la llista de bancs disponibles, s’hauran d’acreditar i mantenir condicions estables de solvència i seguretat (baix risc) en les inversions.

El major problema que presenta adoptar aquest model radica en la implementació o, millor dit, en la transició del model actual de repartiment al de capitalització.

Hauríem d’establir un sistema de dues velocitats, és a dir, establir que una part de la població continuï amb el model actual i que l’altra passi al de capitalització?

Hauríem de carregar d’impostos al contribuent (o carregar-nos de deute) per tal d’aconseguir una transició completa i total?

Hauríem d’optar per una transició generacional molt lenta, establint que només als nous treballadors, a partir d’un moment donat, se’ls obligués a acollir-se al sistema de capitalització, deixant als treballadors actuals en el model de repartiment?

Les propostes són moltes i, donat el cas, les hauríem d’escoltar totes. Poques són, en canvi, les possibilitats de sosteniment previsibles pel nostre model actual. És hora d’invertir, de veritat, en futur.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades