Podria ser pitjor

Diuen que estàs enamorat quan trobes el sentit a les cançons. Sorprenentment, jo, que sí que ho estic, d’enamorat, només faig que fer lectures polítiques de tot el que escolto, fet que no deixa de ser especialment curiós perquè sóc de tot menys un melòman (i ho dic amb pesar). Serà que estic enamorat de la política? Buf, què cursi, per Déu.

És quan surto a córrer quan faig la gran majoria de les meves descobertes musicals i és corrent per la nostra ciutat quan em poso a interpretar entre línies el que altres canten. Al cap i a la fi, té cert sentit: Orwell deia que tota narrativa enterra un missatge polític i la música no és res més que una història contada dominant els sons i els silencis.

Dit això, quina rondalla va acompanyar-me a la meva darrera carrera? Doncs la ja famosíssima Podría ser peor de la Casa Azul, que pot ser l’anàlisi més agradable que s’ha fet de la situació del meu partit. La Casa Azul (sí, sí, blava, ni taronja, ni morada, ni vermella) ja ens ofereix un títol més que suggerent: Podría ser peor. No molt pitjor, però no s’ha de perdre l’optimisme.

Si bé podríem parar-nos a estudiar cada vers i seria un exercici divertit de flagel·lació (verbigràcia El temporal/hace tiempo que amenaza con explosionar), potser el fragment que desperta més interès és el que s’escapa del relat depriment de la cançó. Enmig d’un paisatge gris i asfixiant, veiem una tangent, una fissura per la que entra llum: “No nos queda más remedio que entrar a matar”. En altres paraules, hi ha, en efecte, un remei. Una cura sanadora que és troba a mig camí entre la salvació i l’afusellament.

I si, en comptes de entregar-nos a la paràlisi (per anàlisi), ens poséssim davant de la bèstia cornúpeta i entréssim a matar? No ens queda altra opció i d’aquesta lidia només en sortirem quan tornem “a amarnos como amábamos en Shangri-La”. L’avantatge és que el nostre horitzó perdut no pot ser més terrenal. El Partit Popular, com es diu intramurs, és un transatlàntic que ha surat sempre sobre braves aigües liberals, conservadores i democristianes, només ens cal tornar a aquelles corrents.

En cas contrari, només ens resta rendir-nos a l’entropia i ser “los restos y desechos de la eternidad”.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions Sant Cugat

Notícies relacionades