Santcugatencs vinguts de tot arreu

Sant Cugat ha crescut molt en els darrers anys. La gran quantitat de gent vinguda principalment de Barcelona, ha fet d'aquest poble la ciutat que és ara, molt propera a la important xifra de 100.000 habitants. Per tant és fàcil creure que el creixement de Sant Cugat s'ha produït només alimentant-se de població de la veïna capital.

Però no és així. No hem d'oblidar que el primer flux de nous ciutadans que va rebre, l'aleshores poble de Sant Cugat, va ser a finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta. Va ser quan, atrets per l'aleshores anomenada Condiesel (i que lamentablement ha tancat portes fa poc com a Delphi) va crear un gran nombre de llocs de treball en una població petita que encara no era ciutat.

Això va fer que gent vinguda de diversos punts de l'estat espanyol arribessin a Sant Cugat a la recerca de feina i d'una nova vida. Sempre recordo com el meu pare, un santcugatenc de generacions que es va casar amb una andalusa, parlava quan jo era petit de l'arribada dels "nouvinguts". En un poble aleshores gairebé limitat a la pagesia, tret d'alguna bòbila que donava feina a nivell industrial, aquest flux immigratori va suposar un canvi en la seva manera de definir-se.

Sobretot perquè es van crear nous barris com Sant Francesc o el barri del Monestir, on van anar a situar-se la majoria dels nous ciutadans, més enllà del que fins aleshores era el límit urbanitzat del poble; el Monestir. Fins i tot el creixement de l'aleshores poc urbanitzada Rambla del Celler, i que ara és el centre neuràlgic de la ciutat, va ser gràcies a aquests nous santcugatencs vinguts de llocs tan llunyans com Extremadura, Castella o Andalusia.

Aquesta arribada de nous ciutadans va portar també nous costums i, sobretot, va enriquir el poble amb una visió més amplia del món que l'envoltava. I va ser gràcies a aquests fluxos de nous santcugatencs que van sorgir dos grans referències del món cultural de la nostra ciutat: el Centro Popular Andaluz i el Centro Castellano-Manchego.

Disposats a integrar-se, però sense voler abandonar les seves tradicions ni el record de la seva terra, els nous santcugatencs van crear, amb esforç i dedicació, aquestes dues institucions. Dos centres culturals que avui en dia són un referent durant la Festa Major (qui no passa algun cop per la Caseta del Centro Andaluz o qui es resisteix al tast de "migas manchegas" del Centro Castellano-Manchego). A més a més de ser un lloc de trobada de santcugatencs originaris d'aquestes terres i d'altres que, sense tenir arrels ni a Andalusia ni a Castella-La Manxa, no poden evitar sentir-se atrets per la seva cultura i, perquè no dir-ho, la seva excel·lent gastronomia.

Cal doncs, agrair a aquestes dues institucions el fet que segueixin sent un referent a la nostra ciutat i que, sobretot, serveixin per recordar-nos que el Sant Cugat que tenim ara també va ser construït per gent vinguda de fora que va fer del nostre poble la seva llar, sense oblidar les seves tradicions. Com ha de ser.                                     

Notícies relacionades